EDUCACIÓ A CASA
Quan el curs ja s’ha acabat, moltes famílies es plantegen si val la pena que els fills/es, durant els llargs mesos d’estiu, duguin a terme algun tipus de treball escolar o no. I, en el cas que la resposta sigui afirmativa, han de resoldre com fer-ho.
Ja que es tracta d’una qüestió complexa, no deuen ser camins gaire lloables el de despreocupar-se’n del tot o el d’optar per una recepta màgica i genèrica. Per tant, val la pena de pensar-hi. I, com en tota qüestió complexa, cal tenir en compte els diversos factors que veiem que hi intervenen. En primer lloc, el factor professional: els mestres, professors i especialistes que coneixen els nostres fills/es ens deuen haver aconsellat o suggerit quelcom per a l’estiu; no hauríem de prescindir de les seves recomanacions, siguin quines siguin. En segon lloc, el factor de les característiques del fill/a: no podem actuar de la mateixa manera davant un noi/a d’ESO o davant un nen que tot just comença primària; davant un alumne/a amb dificultats cognitives o d’aprenentatge (trastorns d’atenció; problemes en l’àmbit verbal, etc.) o davant un altre que disposa de bones aptituds; davant un nen/a amb moltes ganes d’aprendre o davant un altre a qui la pressió escolar resulta terriblement feixuga, etc. Un tercer factor (difícil de dissociar de l’anterior) és l’ambient de casa; per exemple: si es llegeix i les qüestions culturals (i socials, econòmiques, etc.) formen part de la vida familiar quotidiana, i s’aprofita el temps de vacances per reforçar la comunicació entre pares i fills, el treball escolar estival esdevé menys necessari.
Després de tenir en compte aquestes i altres coses, ens toca prendre alguna decisió. És a dir, donar resposta a aquestes preguntes: què?, com?, quan?, amb qui? El ventall és ampli, sí, però mai l’opció triada no hauria de tenir la forma de càstig.
divendres, 20 / juny / 2008
dimarts, 13 / maig / 2008
Alumnes desnonats
ORIENTACIÓ
Avui he parlat amb la mare d’una noia que, de petita, va ser desnonada pels seus tutors. Algú va arribar a afirmar que, si continuava estudiant, fracassaria. Doncs bé, ha acabat el segon curs de magisteri amb notes bastant altes. Quan sigui mestra, segons la mare, potser estudiarà psicologia infantil. I no vol que hi hagi més nens i nenes desnonats per mestres que no tenen en compte les il·lusions ni la capacitat de superació. Si el futur d’una persona no es pot predir amb precisió, els mestres han/hem d’esforçar-nos a opinar, aconsellar i, fins i tot, advertir, però sempre amb cautela i respecte: mai no hem de dictar sentència.
Avui he parlat amb la mare d’una noia que, de petita, va ser desnonada pels seus tutors. Algú va arribar a afirmar que, si continuava estudiant, fracassaria. Doncs bé, ha acabat el segon curs de magisteri amb notes bastant altes. Quan sigui mestra, segons la mare, potser estudiarà psicologia infantil. I no vol que hi hagi més nens i nenes desnonats per mestres que no tenen en compte les il·lusions ni la capacitat de superació. Si el futur d’una persona no es pot predir amb precisió, els mestres han/hem d’esforçar-nos a opinar, aconsellar i, fins i tot, advertir, però sempre amb cautela i respecte: mai no hem de dictar sentència.
diumenge, 11 / maig / 2008
La ment que pensa i la ment que sent
EDUCACIÓ
Tenia un dubte, un problema plantejat de feia molt de temps. Cent anys enrere, un dels fronts de la lluita pedagògica (i, en bona mesura, ideològica) era la de la substitució de l’ensenyament adoctrinador de l’Església per una educació fonamentada en la raó i la ciència. Mirada aquesta qüestió des d’avui, veiem que, si bé la substitució deu haver-se produït, moltes persones continuen buscant respostes per mitjà de religions d’índole diversa i, fins i tot, d’ofertes esotèriques vàries. Per tant, un ensenyament ancorat en el coneixement científic no ha allunyat pas les persones, totes les persones, de certs tipus de creences. Em semblava contradictori.
Crec que he aclarit alguna cosa gràcies a pàgines del llibre Intel·ligència emocional de Daniel Goleman. Si hi ha una ment que pensa i una ment que sent, els coneixements científics satisfan la primera, però, a la segona, no li solucionen res, perquè té altres mecanismes, altres necessitats. Aleshores... certes creences, certes expectatives, per màgiques i absurdes que puguin semblar a alguns observadors (a mi, per exemple), poden causar impressions profundes a la ment que sent d’altres persones.
El més important de tot plegat deu ser la bona coordinació de les dues ments, o sigui, que les dissonàncies no ens facin patir gaire, oi?, que aquestes dissonàncies puguin ser reconduïdes satisfactòriament.
Tenia un dubte, un problema plantejat de feia molt de temps. Cent anys enrere, un dels fronts de la lluita pedagògica (i, en bona mesura, ideològica) era la de la substitució de l’ensenyament adoctrinador de l’Església per una educació fonamentada en la raó i la ciència. Mirada aquesta qüestió des d’avui, veiem que, si bé la substitució deu haver-se produït, moltes persones continuen buscant respostes per mitjà de religions d’índole diversa i, fins i tot, d’ofertes esotèriques vàries. Per tant, un ensenyament ancorat en el coneixement científic no ha allunyat pas les persones, totes les persones, de certs tipus de creences. Em semblava contradictori.
Crec que he aclarit alguna cosa gràcies a pàgines del llibre Intel·ligència emocional de Daniel Goleman. Si hi ha una ment que pensa i una ment que sent, els coneixements científics satisfan la primera, però, a la segona, no li solucionen res, perquè té altres mecanismes, altres necessitats. Aleshores... certes creences, certes expectatives, per màgiques i absurdes que puguin semblar a alguns observadors (a mi, per exemple), poden causar impressions profundes a la ment que sent d’altres persones.
El més important de tot plegat deu ser la bona coordinació de les dues ments, o sigui, que les dissonàncies no ens facin patir gaire, oi?, que aquestes dissonàncies puguin ser reconduïdes satisfactòriament.
dijous, 24 / abril / 2008
Què fer davant l'actitud derrotista d'un nen?
SUGGERIMENTS
M’han demanat que parli de com actuar davant l’actitud derrotista d’un nen que no es veu capaç d’afrontar amb èxit la feina escolar i es rendeix fàcilment. Ho intentaré.
En primer lloc, cal conèixer bé el nen; per exemple: observar els diversos aspectes relacionats amb l’atenció (l’atenció selectiva, l’atenció sostinguda, el binomi reflexió-impulsivitat, etc.), observar els hàbits de treball... Després convé plantejar-se objectius adequats a les característiques del nen; o sigui, objectius realistes, assolibles i compartits amb el nen.
Sovint, una part important d’aquests objectius són conductuals. Va bé de tenir-los escrits i concretats (sempre els objectius han de ser concrets, clars). És necessari que aquestes conductes siguin observades i controlades conjuntament pel nen i una persona adulta durant el temps que calgui (i amb mitjans adequats; per exemple: amb una cartolina on els tenim anotats, els objectius, i en la qual marquem els petits èxits que es van produint). Si al nen li és molt difícil d’assolir els objectius establerts, convé replantejar-los (potser ens fixem en massa coses a la vegada, i convé deixar-ne alguna per a més endavant; potser hi ha algun propòsit difícil o inassolible —com un llistó massa alt— que hauríem de suavitzar...). Però, sobretot, tots els esforços del nen han de ser valorats (reforçats), fent que se senti content del que va aconseguint i disposat a continuar en la mateixa línia. La valoració, o millor dit, les valoracions (entenent que ja no és un sol dia que les coses han anat millor) poden anar acompanyades d’algun petit premi.
També cal parlar de l’ajuda que rep el nen. A casa, els pares són molt importants quan el fill ha de fer deures o preparar un examen. El nivell d’ajuda ha de ser el corresponent: o sigui, no resoldre-li allò que pot fer sol, ni deixar-lo sense un cop de mà quan no sap com realitzar una tasca concreta o quan s’ha encallat en un punt (en el cas que els pares coneguem aquell contingut, és clar). Però la col·laboració principal dels pares té relació amb l’assoliment d’uns hàbits de treball correctes: horari i lloc adequats, compliment (almenys mínim) en els deures, preparació d’exàmens...
I si els pares es veuen desbordats o se senten angoixats, és millor buscar algun professional extern que pugui orientar-los i treballar amb el fill (en relació amb allò necessari: els hàbits escolars, la concentració, etc.).
M’han demanat que parli de com actuar davant l’actitud derrotista d’un nen que no es veu capaç d’afrontar amb èxit la feina escolar i es rendeix fàcilment. Ho intentaré.
En primer lloc, cal conèixer bé el nen; per exemple: observar els diversos aspectes relacionats amb l’atenció (l’atenció selectiva, l’atenció sostinguda, el binomi reflexió-impulsivitat, etc.), observar els hàbits de treball... Després convé plantejar-se objectius adequats a les característiques del nen; o sigui, objectius realistes, assolibles i compartits amb el nen.
Sovint, una part important d’aquests objectius són conductuals. Va bé de tenir-los escrits i concretats (sempre els objectius han de ser concrets, clars). És necessari que aquestes conductes siguin observades i controlades conjuntament pel nen i una persona adulta durant el temps que calgui (i amb mitjans adequats; per exemple: amb una cartolina on els tenim anotats, els objectius, i en la qual marquem els petits èxits que es van produint). Si al nen li és molt difícil d’assolir els objectius establerts, convé replantejar-los (potser ens fixem en massa coses a la vegada, i convé deixar-ne alguna per a més endavant; potser hi ha algun propòsit difícil o inassolible —com un llistó massa alt— que hauríem de suavitzar...). Però, sobretot, tots els esforços del nen han de ser valorats (reforçats), fent que se senti content del que va aconseguint i disposat a continuar en la mateixa línia. La valoració, o millor dit, les valoracions (entenent que ja no és un sol dia que les coses han anat millor) poden anar acompanyades d’algun petit premi.
També cal parlar de l’ajuda que rep el nen. A casa, els pares són molt importants quan el fill ha de fer deures o preparar un examen. El nivell d’ajuda ha de ser el corresponent: o sigui, no resoldre-li allò que pot fer sol, ni deixar-lo sense un cop de mà quan no sap com realitzar una tasca concreta o quan s’ha encallat en un punt (en el cas que els pares coneguem aquell contingut, és clar). Però la col·laboració principal dels pares té relació amb l’assoliment d’uns hàbits de treball correctes: horari i lloc adequats, compliment (almenys mínim) en els deures, preparació d’exàmens...
I si els pares es veuen desbordats o se senten angoixats, és millor buscar algun professional extern que pugui orientar-los i treballar amb el fill (en relació amb allò necessari: els hàbits escolars, la concentració, etc.).
dimecres, 23 / abril / 2008
Ajudar a explicar i aprendre conceptes
SUGGERIMENTS
Ja que treballo amb nois i noies amb moltes dificultats en l’aprenentatge conceptual, he cercat (i cerco) maneres d’aconseguir que puguin dir i escriure definicions i explicacions breus sense necessitat de memoritzar-les mecànicament.
Un recurs molt útil és el de fer-los fixar en les paraules clau i els altres mots importants del text (verbs i connectors, sobretot), subratllant-los o escrivint-los a part. Llavors, a partir d’aquestes paraules, intenten reconstruir —primer, oralment, i, després, per escrit, en forma de resum o d’esquema— les definicions o explicacions que prèviament s’han llegit i comentat (amb l’ajuda d'exemples, de l’observació d’il·lustracions, etc.).
Sovint és necessari retocar prèviament els paràgrafs o frases dels llibres i dels apunts escolars a partir dels quals es vol treballar: anotant paraules o expressions sinònimes, ajudant a seleccionar les informacions més importants, etc. En alguns casos, l’opció més raonable és la de reescriure el text.
Però hi ha alumnes que encara necessiten més ajuda. En aquest cas, l’opció tècnica que estic provant tindria aquests passos: 1. Retocar o reescriure el text (l’adult). 2. Llegir i comentar els conceptes en qüestió, amb participació del noi/a. 3. Llegir atentament i en veu alta (el noi/a). 4. Esborrar els sintagmes i paraules que poden ser dits d’altres maneres (si l’adult ha reescrit el text), o bé anotar, en un altre lloc, les paraules importants (si només s’hi ha fet retocs). 5. Definir o explicar (el noi, oralment i, quan calgui, per escrit) a partir de les paraules apuntades o que no han estat esborrades.
Ja que treballo amb nois i noies amb moltes dificultats en l’aprenentatge conceptual, he cercat (i cerco) maneres d’aconseguir que puguin dir i escriure definicions i explicacions breus sense necessitat de memoritzar-les mecànicament.
Un recurs molt útil és el de fer-los fixar en les paraules clau i els altres mots importants del text (verbs i connectors, sobretot), subratllant-los o escrivint-los a part. Llavors, a partir d’aquestes paraules, intenten reconstruir —primer, oralment, i, després, per escrit, en forma de resum o d’esquema— les definicions o explicacions que prèviament s’han llegit i comentat (amb l’ajuda d'exemples, de l’observació d’il·lustracions, etc.).
Sovint és necessari retocar prèviament els paràgrafs o frases dels llibres i dels apunts escolars a partir dels quals es vol treballar: anotant paraules o expressions sinònimes, ajudant a seleccionar les informacions més importants, etc. En alguns casos, l’opció més raonable és la de reescriure el text.
Però hi ha alumnes que encara necessiten més ajuda. En aquest cas, l’opció tècnica que estic provant tindria aquests passos: 1. Retocar o reescriure el text (l’adult). 2. Llegir i comentar els conceptes en qüestió, amb participació del noi/a. 3. Llegir atentament i en veu alta (el noi/a). 4. Esborrar els sintagmes i paraules que poden ser dits d’altres maneres (si l’adult ha reescrit el text), o bé anotar, en un altre lloc, les paraules importants (si només s’hi ha fet retocs). 5. Definir o explicar (el noi, oralment i, quan calgui, per escrit) a partir de les paraules apuntades o que no han estat esborrades.
dilluns, 21 / abril / 2008
Quin concepte tenim de l'escola?
EDUCACIÓ A CASA
Les paraules no són neutres. I ens ajuden a construir conceptes que tampoc no ho són, de neutres. Conceptes per a nosaltres i, sobretot, per als nostres fills/es. La idea d’escola, per exemple.
Moltes vegades he sentit pares i mares parlar de l’escola als fills/es com si es tractés d’un mal necessari, o com si només fos una obligació (“Ara la teva feina és estudiar”), o com si tan sols servís per a objectius pràctics del futur: “El dia de demà sí que podràs estudiar el que t’agrada” (donant per suposat que els continguts, tan diversos, del present desplauen al noi/a); “Estudia que així obtindràs una bona feina i guanyaràs diners” (entenent que els aprenentatges només interessen perquè es traduiran en beneficis econòmics i socials).
Sortosament, també a vegades els pares i les mares valoren el que s’està treballant als centres escolars (ho valoren en els fets i en les paraules), i parlen als fills/es de les possibilitats diàries de descobrir, de sorprendre’s... En parlen i ho comparteixen.
Sí, les paraules no són neutres. Observem, doncs, les paraules que fem servir per parlar-ne, de l’escola.
Les paraules no són neutres. I ens ajuden a construir conceptes que tampoc no ho són, de neutres. Conceptes per a nosaltres i, sobretot, per als nostres fills/es. La idea d’escola, per exemple.
Moltes vegades he sentit pares i mares parlar de l’escola als fills/es com si es tractés d’un mal necessari, o com si només fos una obligació (“Ara la teva feina és estudiar”), o com si tan sols servís per a objectius pràctics del futur: “El dia de demà sí que podràs estudiar el que t’agrada” (donant per suposat que els continguts, tan diversos, del present desplauen al noi/a); “Estudia que així obtindràs una bona feina i guanyaràs diners” (entenent que els aprenentatges només interessen perquè es traduiran en beneficis econòmics i socials).
Sortosament, també a vegades els pares i les mares valoren el que s’està treballant als centres escolars (ho valoren en els fets i en les paraules), i parlen als fills/es de les possibilitats diàries de descobrir, de sorprendre’s... En parlen i ho comparteixen.
Sí, les paraules no són neutres. Observem, doncs, les paraules que fem servir per parlar-ne, de l’escola.
El treball individualitzat
TREBALL PEDAGÒGIC
Sovint s’associa el treball individualitzat (a vegades, extern amb relació a l’escola; d’altres vegades, intern) amb l’ajuda davant deures que resulten difícils o en la preparació d’exàmens. També es relaciona amb el reforç dels continguts que s’estan treballant a classe.
Tal com l’entenc jo (i fa uns quants anys que m’hi dedico), el treball individualitzat té dues facetes: l’acompanyament en les activitats d’aprendre i l’acompanyament en les activitats d’estudiar. La primera d’aquestes dedicacions comporta moltes coses: ajudar a pensar (i a fer que el pensament controli el treball); ajudar a entendre; ajudar a controlar l’atenció; millorar (quan convingui) habilitats bàsiques com la lectura (mecànica i comprensió), l’expressió (oral i escrita), els raonaments de diversa índole, etc. Amb relació a la segona de les facetes, cal que el noi o noia sigui conscient de les conductes (en un sentit ampli) que són adequades a l’àmbit escolar; que sàpiga analitzar i descobrir aquells aspectes millorables del seu comportament, de la seva atenció i del seu treball a classe; que (amb l’ajuda de l’adult i de manera gradual) es comprometi a corregir allò que ha vist que convenia millorar; que entengui els deures i altres treballs com, també, oportunitats d’aprendre; que organitzi i resolgui la preparació d’exàmens d’una manera adequada i útil (per a ell o ella, sobretot; no només per a les notes), etc. Moltes vegades també s’han de revisar les idees negatives que impedeixen els progressos. Així mateix convé recordar que hi ha molts motius per voler superar-se; val la pena redescobrir que estem en procés de formació, de construcció... I que aquesta tasca és importantíssima.
Sovint s’associa el treball individualitzat (a vegades, extern amb relació a l’escola; d’altres vegades, intern) amb l’ajuda davant deures que resulten difícils o en la preparació d’exàmens. També es relaciona amb el reforç dels continguts que s’estan treballant a classe.
Tal com l’entenc jo (i fa uns quants anys que m’hi dedico), el treball individualitzat té dues facetes: l’acompanyament en les activitats d’aprendre i l’acompanyament en les activitats d’estudiar. La primera d’aquestes dedicacions comporta moltes coses: ajudar a pensar (i a fer que el pensament controli el treball); ajudar a entendre; ajudar a controlar l’atenció; millorar (quan convingui) habilitats bàsiques com la lectura (mecànica i comprensió), l’expressió (oral i escrita), els raonaments de diversa índole, etc. Amb relació a la segona de les facetes, cal que el noi o noia sigui conscient de les conductes (en un sentit ampli) que són adequades a l’àmbit escolar; que sàpiga analitzar i descobrir aquells aspectes millorables del seu comportament, de la seva atenció i del seu treball a classe; que (amb l’ajuda de l’adult i de manera gradual) es comprometi a corregir allò que ha vist que convenia millorar; que entengui els deures i altres treballs com, també, oportunitats d’aprendre; que organitzi i resolgui la preparació d’exàmens d’una manera adequada i útil (per a ell o ella, sobretot; no només per a les notes), etc. Moltes vegades també s’han de revisar les idees negatives que impedeixen els progressos. Així mateix convé recordar que hi ha molts motius per voler superar-se; val la pena redescobrir que estem en procés de formació, de construcció... I que aquesta tasca és importantíssima.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
