L'ART DE TONA

Torre Simon, de Francesc Guàrdia i Vial

La publicació del llibre Centelles artística, de l'historiador de l'art Miquel Mirambell, fa pensar. Es podria editar una obra semblant sobre Tona? De contingut, n'hi ha. Des de l'estela ibèrica fins al grup escultòric del carrer de Barcelona, passant pels exemples d'art romànic i gòtic, l'arquitectura popular (de pagès i de carrer), les torres d'estiueig de Guàrdia i Vial, el jardí de la Fontordera, les antigues escoles Caterina Figueras, potser les pintures de l'església parroquial (del tonenc Felip Vall)... De contingut, n'hi ha. Algú que tingués suficient coneixement i criteri podria perfilar molt millor que jo el llistat. Aquestes iniciatives ajuden a donar valor a edificis i elements quotidians, a mirar-los d'una altra manera. I a tenir-ne més cura. Per exemple: valdria la pena cuidar millor el grup escultòric abans esmentat, que representa una escena de carrer. Durant mesos hi ha faltat una peça (una pilota). Però el que em desagrada més és que hi hagi, a tocar (com si formés part del grup), un senyal de trànsit. Poques escultures hi tenim, als carrers de Tona, però convindria que tots plegats les estiméssim més.

HISTÒRIA DE TONA AL SEGLE XX: RELAT I SILENCI

Dos historiadors de Tona estan acabant d'enllestir una obra que ressegueix, per mitjà de fotografies i textos, bona part de la història local del segle XX. Distribuïda per fascicles, com totes les altres publicacions de la col·lecció L'Abans, per l'amplitud de temes tractats, per les fotografies que ha donat a conèixer i per la qualitat del treball fet, un cop completada la tasca, disposarem d'un llibre de referència -amb tot el que això significa- de la nostra història contemporània. Però, com que cobreix fins a l'any 1978, l'altre dia un tonenc es preguntava quan s'explicarà la història, viscuda en primera persona, de la generació nascuda entre els anys cinquanta i els primers setanta. O sigui, la que va del 1979 fins al canvi de segle.

La pregunta té prou sentit, i no només nostàlgic, ja que després d'explicar els difícils anys de la Guerra Civil i de la postguerra (de tota manera, el que L'Abans recull i resumeix, ja s'havia publicat, si bé de manera esparsa, durant els darrers vint-i-cinc anys), potser tocaria fixar-se, entre altres continguts, en el conflicte sorgit arran de la construcció de la planta incineradora de la Mancomunitat La Plana, que va tenir, com a conseqüència principal, la divisió -actualment força superada, però de tota manera...- del poble. Un relat que comença cap al 1989, o potser abans, i s'allarga fins a... (punts suspensius perquè val més que els historiadors facin, com els pertoca, la feina de delimitar bé el temps).

Parlar d'aquests fets representa deixar de banda les etiquetes de bons i dolents: superar interpretacions massa simplistes i tendencioses. De capelleta. Tot i que pot semblar molest remenar en ferides doloroses, mal cicatritzades, no crec que mantenir el silenci sigui la millor solució. Tard o d'hora, caldrà explicar als tonencs i tonenques que llavors no hi eren, i amb un mínim d'objectivitat, què és el que va succeir. Per entendre'ns millor. Com hem fet amb la guerra i la postguerra. I potser aquest dia s'apropa. O ja ha arribat.

EL TEMPS I ELS RECTORS

Parlant amb la gent gran, t'adones que als pobles el temps s'organitza a partir d'alcaldes i rectors. Per exemple: tal cosa es va fer en l'època del senyor Pepitu, o bé, allò altre es va iniciar quan hi havia mossèn Anton. En algun cas, també serveixen de referència temporal els metges i els mestres. En canvi, hi ha conceptes que els historiadors utilitzen bastant, com el de dècada, que la gent gran pràcticament ignora.

Durant molt de temps, els rectors, doncs, han estat punts de referència inqüestionables per a molts habitants de localitats petites. I per a la vida col·lectiva, ja que una part important del dia a dia tenia relació, directa o indirecta, amb la parròquia. Això, en aquestes darreres dècades, ha canviat molt... per sort. I ho considero una sort per dues raons: perquè significa que als pobles ara hi ha més agents dinamitzadors que abans, i perquè crec que la influència de l'Església (que no vol dir de tots els representants de l'Església, és clar!) ha resultat, almenys en alguns aspectes educatius i morals importants que encara servo o servem en la memòria, nociva. És el meu punt de vista; n'hi ha d'altres.

Aquests darrers dies, a Tona hi ha hagut relleu a la rectoria. Potser no representa un canvi de referència, un canvi d'època, per al poble, però reconec que és un fet de certa importància local. I, si pogués triar, com a tonenc, no pas com a feligrès (que no m'hi considero), m'agradaria que la gestió parroquial es dugués a terme a partir de la comprensió (o, si es vol, des de l'empatia i el sentit comú). Quan aquest tipus de tarannà s'ha imposat, els resultats -humanament parlant- han estat positius.

NIT DE REIS

Les bandes sonores canvien. Abans la mainada esperava els Reis amb les atxes abrandades, amunt i avall, al ritme de la cantarella "els Reis, els Reis de l'Orient, porten coses per a la gent...". Ara la mainada omple com mai els carrers cèntrics del poble (Tona gairebé ha doblat la població en aquests darrers quaranta anys), però per banda sonora hi ha els tambors dels patges, la música dels altaveus... Em sembla que hem millorat la cavalcada, hem mantingut les atxes i hem perdut la cantarella. També es manté la il·lusió en la boca mig badada de la mainada i els ulls llagrimosos pel fum del barballó que crema, i la flaire que ho impregna tot i ve de segles enllà. Del lligam ancestral entre solsticis i foc. Una mena de pacte amb el Sol? El temps és lineal i cíclic a la vegada.

NOMS I POBLE

Anit vaig portar a casa, des de Vic, on havien estat assajant els pastorets, unes companyes de la meva filla. Vaig tenir feinada per saber que a una d'elles l'havia de deixar al carrer Sant Andreu. Em va donar de referència un nom d'establiment comercial que, a Tona, genera força ambigüitats: el Castell. Qualsevol persona que conegui aquest poble sap que el turó del Castell és un dels indrets més estimats, i que -per tant- el nom de Castell ha estat utilitzat per empreses, entitats..., que fins i tot una escola pública se'n diu (i, potser per raó de la dedicació professional, aquest centre escolar era el lloc que tenia al cap, precisament, fins que no vaig obtenir una segona pista més clara). Les quatre noies van confessar que no sabien els noms de gaires carrers del poble.

Aquests noms, siguin oficials o siguin populars, han de permetre identificar de manera fàcil els llocs als interlocutors (o sigui, a tota mena d'interlocutors). Han de facilitar la comunicació. Podem relacionar espais públics amb edificis o punts importants i singulars que hi hagi (per exemple, em sembla molt correcte parlar del carrer del Camp de les Lloses o de la baixada de la Biblioteca), però no sé si la solució que tothom hagi de tenir clar on cal anar per trobar cert bar, certa botiga d'informàtica... és prou efectiva perquè persones de diverses generacions i interessos ens entenguem (a més, comença a ser un poble gran, Tona, i té força bars i establiments comercials).

La meva filla em deia que, sense saber el nom (l'oficial), ja s'entenen, atès que el poble és un lloc caminat, de coneixement pràctic. Jo li replicava que, al llarg de la vida (uns trenta anys més de tonenc que ella -i no ho dic pas com a mèrit, ja que no ho és), he tingut molt sovint la necessitat d'identificar vies públiques amb algun  nom que hi correspongui (i els noms populars em semblen tan interessants com els oficials -o potser més i tot). I, si bé els noms no fan la cosa, sí que l'ajuden a conèixer: en aquest cas, ajuden a conèixer el poble.

MAR DE LLETRES

Aquest migdia hem estat a Calafell, a la casa Barral, en el lliurament de premis del concurs la Mar de Lletres. En aquesta vella botiga de pescadors, convertida en museu per l'Ajuntament calafellenc, s'han viscut moments emotius (sobretot quan els dos guardonats amb els premis de recerca han explicat els seus treballs: ambdós fan referència a la Guerra Civil i estan relacionats amb els autors -per raons familiars, en un cas; per raó del lloc on van esdevenir els fets recordats, en l'altre) i moments de bona combinació de poesia i música (en la lectura, com a punt final del lliurament, dels poemes de temàtica marinera que han resultat premiats). Sobretot cal destacar el fet que, gràcies als organitzadors i als participants, s'hagi creat un ambient especialment agradable i la sensació d'un cert vincle -potser petit, però real i suficient.

El record de l'acte i dels blaus del mar encesos per aquest sol de diumenge seran, sens dubte, el millor premi.

SANT ANDREU

L'alcalde de Tona, al programa de la festa major de Sant Andreu, anima els tonencs a aprofitar aquesta celebració "per fer poble entre tots". Sorprenentment, però, en el programa no es fa cap esment d'un dels actes que serveixen per reconèixer la tasca de certes persones que han dedicat bona part de la vida a fer poble: el Premi Mil·liari. Enguany no es deu haver concedit i les paraules de l'alcalde no n'aclareixen el motiu. Buscant explicacions hipotètiques, he pensat en la possibilitat que la comissió que decideix el nom del guardonat -formada per l'alcalde, la regidora de Cultura i representants dels grups consistorials- no hagi trobat cap persona que reunís els requisits establerts: mereixements especials, beneficis assenyalats o serveis extraordinaris prestats al poble. Em sembla que certes persones compleixen sobradament aquestes condicions. Hi podria haver mitjans senzills i oberts a tothom per suggerir noms..., sense haver de seguir el protocol que el reglament actual estableix per a la iniciativa popular: cinquanta firmes presentades dos mesos abans de Sant Andreu.