UNA MICA DE TOT: PROSA I POESIA

Uns quants anys enrere, vaig fer arribar una narració llarga, potser era una novel·la curta, a un editor osonenc per si volia publicar-la. Al cap d'unes setmanes, com a resposta, em va dir que ara ja no s'escrivia d'aquella manera, que els recursos que utilitzava quedaven desfasats... Vaja, no estava al dia, segons ell. Com que li tenia molta consideració, a l'editor, vaig pensar que valia més la pena que em dediqués a altres coses, i vaig deixar la novel·leta en qüestió en el fons d'un calaix. De fet, en aquests darrers anys he escrit poca narrativa, i les narracions esbossades o acabades (em costa molt, potser massa, de posar el punt final a alguna composició) no són gaire extenses. També vaig saber, a través d'un company, que l'editor de l'anècdota, mesos més tard d'haver-me sentenciat aquell text en prosa, lamentava haver-ho fet. Però ara, quan intento disposar quatre paraules en un paper o pantalla amb certa pretensió literària, sovint en forma de vers, penso ben poc si allò que faig correspon al meu temps o no. Intento compondre alguna cosa que m'agradi i prou. De tot se n'aprèn. Si em fixo més en el ritme que en la rima, és cosa meva. Si he abandonat els versos blancs per optar pels lliures, ni sé d'on ho he tret. Si combino construccions realistes amb d'altres de simbòliques -no pas menys realistes-, deu ser perquè la meva sinceritat, tan personal i intransferible com totes les altres, necessita, d'una manera dosificada, aquest doble canal. Al capdavall, el que importa és la paraula, no pas la data de creació (això deixem-ho per als historiadors).