Aprenent (dietari)

HISTÒRIA DE TONA AL SEGLE XX: RELAT I SILENCI

2012-02-02T00:19:00.000+01:00

Dos historiadors de Tona estan acabant d'enllestir una obra que ressegueix, per mitjà de fotografies i textos, bona part de la història local del segle XX. Distribuïda per fascicles, com totes les altres publicacions de la col·lecció L'Abans, per l'amplitud de temes tractats, per les fotografies que ha donat a conèixer i per la qualitat del treball fet, un cop completada la tasca, disposarem d'un llibre de referència -amb tot el que això significa- de la nostra història contemporània. Però, com que cobreix fins a l'any 1978, l'altre dia un tonenc es preguntava quan s'explicarà la història, viscuda en primera persona, de la generació nascuda entre els anys cinquanta i els primers setanta. O sigui, la que va del 1979 fins al canvi de segle.

La pregunta té prou sentit, i no només nostàlgic, ja que després d'explicar els difícils anys de la Guerra Civil i de la postguerra (de tota manera, el que L'Abans recull i resumeix, ja s'havia publicat, si bé de manera esparsa, durant els darrers vint-i-cinc anys), potser tocaria fixar-se, entre altres continguts, en el conflicte sorgit arran de la construcció de la planta incineradora de la Mancomunitat La Plana, que va tenir, com a conseqüència principal, la divisió -actualment força superada, però de tota manera...- del poble. Un relat que comença cap al 1989, o potser abans, i s'allarga fins a... (punts suspensius perquè val més que els historiadors facin, com els pertoca, la feina de delimitar bé el temps).

Parlar d'aquests fets representa deixar de banda les etiquetes de bons i dolents: superar interpretacions massa simplistes i tendencioses. De capelleta. Tot i que pot semblar molest remenar en ferides doloroses, mal cicatritzades, no crec que mantenir el silenci sigui la millor solució. Tard o d'hora, caldrà explicar als tonencs i tonenques que llavors no hi eren, i amb un mínim d'objectivitat, què és el que va succeir. Per entendre'ns millor. Com hem fet amb la guerra i la postguerra. I potser aquest dia s'apropa. O ja ha arribat.

EL TEMPS I ELS RECTORS

2012-01-18T09:14:00.000+01:00

Parlant amb la gent gran, t'adones que als pobles el temps s'organitza a partir d'alcaldes i rectors. Per exemple: tal cosa es va fer en l'època del senyor Pepitu, o bé, allò altre es va iniciar quan hi havia mossèn Anton. En algun cas, també serveixen de referència temporal els metges i els mestres. En canvi, hi ha conceptes que els historiadors utilitzen bastant, com el de dècada, que la gent gran pràcticament ignora.

Durant molt de temps, els rectors, doncs, han estat punts de referència inqüestionables per a molts habitants de localitats petites. I per a la vida col·lectiva, ja que una part important del dia a dia tenia relació, directa o indirecta, amb la parròquia. Això, en aquestes darreres dècades, ha canviat molt... per sort. I ho considero una sort per dues raons: perquè significa que als pobles ara hi ha més agents dinamitzadors que abans, i perquè crec que la influència de l'Església (que no vol dir de tots els representants de l'Església, és clar!) ha resultat, almenys en alguns aspectes educatius i morals importants que encara servo o servem en la memòria, nociva. És el meu punt de vista; n'hi ha d'altres.

Aquests darrers dies, a Tona hi ha hagut relleu a la rectoria. Potser no representa un canvi de referència, un canvi d'època, per al poble, però reconec que és un fet de certa importància local. I, si pogués triar, com a tonenc, no pas com a feligrès (que no m'hi considero), m'agradaria que la gestió parroquial es dugués a terme a partir de la comprensió (o, si es vol, des de l'empatia i el sentit comú). Quan aquest tipus de tarannà s'ha imposat, els resultats -humanament parlant- han estat positius.

NIT DE REIS

2012-01-05T19:36:00.003+01:00

Les bandes sonores canvien. Abans la mainada esperava els Reis amb les atxes abrandades, amunt i avall, al ritme de la cantarella "els Reis, els Reis de l'Orient, porten coses per a la gent...". Ara la mainada omple com mai els carrers cèntrics del poble (Tona gairebé ha doblat la població en aquests darrers quaranta anys), però per banda sonora hi ha els tambors dels patges, la música dels altaveus... Em sembla que hem millorat la cavalcada, hem mantingut les atxes i hem perdut la cantarella. També es manté la il·lusió en la boca mig badada de la mainada i els ulls llagrimosos pel fum del barballó que crema, i la flaire que ho impregna tot i ve de segles enllà. Del lligam ancestral entre solsticis i foc. Una mena de pacte amb el Sol? El temps és lineal i cíclic a la vegada.

NOMS I POBLE

2011-12-21T08:24:00.000+01:00

Anit vaig portar a casa, des de Vic, on havien estat assajant els pastorets, unes companyes de la meva filla. Vaig tenir feinada per saber que a una d'elles l'havia de deixar al carrer Sant Andreu. Em va donar de referència un nom d'establiment comercial que, a Tona, genera força ambigüitats: el Castell. Qualsevol persona que conegui aquest poble sap que el turó del Castell és un dels indrets més estimats, i que -per tant- el nom de Castell ha estat utilitzat per empreses, entitats..., que fins i tot una escola pública se'n diu (i, potser per raó de la dedicació professional, aquest centre escolar era el lloc que tenia al cap, precisament, fins que no vaig obtenir una segona pista més clara). Les quatre noies van confessar que no sabien els noms de gaires carrers del poble.

Aquests noms, siguin oficials o siguin populars, han de permetre identificar de manera fàcil els llocs als interlocutors (o sigui, a tota mena d'interlocutors). Han de facilitar la comunicació. Podem relacionar espais públics amb edificis o punts importants i singulars que hi hagi (per exemple, em sembla molt correcte parlar del carrer del Camp de les Lloses o de la baixada de la Biblioteca), però no sé si la solució que tothom hagi de tenir clar on cal anar per trobar cert bar, certa botiga d'informàtica... és prou efectiva perquè persones de diverses generacions i interessos ens entenguem (a més, comença a ser un poble gran, Tona, i té força bars i establiments comercials).

La meva filla em deia que, sense saber el nom (l'oficial), ja s'entenen, atès que el poble és un lloc caminat, de coneixement pràctic. Jo li replicava que, al llarg de la vida (uns trenta anys més de tonenc que ella -i no ho dic pas com a mèrit, ja que no ho és), he tingut molt sovint la necessitat d'identificar vies públiques amb algun nom que hi correspongui (i els noms populars em semblen tan interessants com els oficials -o potser més i tot). I, si bé els noms no fan la cosa, sí que l'ajuden a conèixer: en aquest cas, ajuden a conèixer el poble.

MAR DE LLETRES

2011-12-04T17:50:00.001+01:00

Aquest migdia hem estat a Calafell, a la casa Barral, en el lliurament de premis del concurs la Mar de Lletres. En aquesta vella botiga de pescadors, convertida en museu per l'Ajuntament calafellenc, s'han viscut moments emotius (sobretot quan els dos guardonats amb els premis de recerca han explicat els seus treballs: ambdós fan referència a la Guerra Civil i estan relacionats amb els autors -per raons familiars, en un cas; per raó del lloc on van esdevenir els fets recordats, en l'altre) i moments de bona combinació de poesia i música (en la lectura, com a punt final del lliurament, dels poemes de temàtica marinera que han resultat premiats). Sobretot cal destacar el fet que, gràcies als organitzadors i als participants, s'hagi creat un ambient especialment agradable i la sensació d'un cert vincle -potser petit, però real i suficient.

El record de l'acte i dels blaus del mar encesos per aquest sol de diumenge seran, sens dubte, el millor premi.

SANT ANDREU

2011-11-16T14:01:00.001+01:00

L'alcalde de Tona, al programa de la festa major de Sant Andreu, anima els tonencs a aprofitar aquesta celebració "per fer poble entre tots". Sorprenentment, però, en el programa no es fa cap esment d'un dels actes que serveixen per reconèixer la tasca de certes persones que han dedicat bona part de la vida a fer poble: el Premi Mil·liari. Enguany no es deu haver concedit i les paraules de l'alcalde no n'aclareixen el motiu. Buscant explicacions hipotètiques, he pensat en la possibilitat que la comissió que decideix el nom del guardonat -formada per l'alcalde, la regidora de Cultura i representants dels grups consistorials- no hagi trobat cap persona que reunís els requisits establerts: mereixements especials, beneficis assenyalats o serveis extraordinaris prestats al poble. Em sembla que certes persones compleixen sobradament aquestes condicions. Hi podria haver mitjans senzills i oberts a tothom per suggerir noms..., sense haver de seguir el protocol que el reglament actual estableix per a la iniciativa popular: cinquanta firmes presentades dos mesos abans de Sant Andreu.

FA VINT ANYS

2011-11-10T23:44:00.001+01:00

Fa vint anys era diumenge. Faltaven alguns mesos per al naixement de la nostra filla. Després de dinar, poc abans d'agafar el cotxe i anar prop de Sant Cugat de Gavadons, per passejar sota els arbres tardorals i parlar de la filla que imaginàvem més que coneixíem, vam posar la ràdio i vam sentir, casualment, que Montserrat Roig havia mort. No me'n sabia avenir. Em va costar bastant d'acceptar que aquells escrits tan plens d'humanitat i de vida havien quedat, d'alguna manera, orfes. He de confessar que, de Montserrat Roig, m'agradaven i m'agraden molt els articles d'opinió. Després del passeig d'aquella tarda, amb alguna llàgrima barrejada amb les gotes d'humitat que les fulles grogues i ocres retenien, mesos més tard, va néixer la nostra filla. Avui ella m'ha recordat que podia escriure quatre ratlles en recordança de Montserrat Roig. No m'ha costat gens de fer-li cas. De la seva generació, hi deu haver poques noies o nois que hagin llegit tantes pàgines de Montserrat Roig com ella. Que n'hagin gaudit sincerament. No, no m'ha costat gens de fer-li cas. Anys enrere vaig intentar que la biblioteca dels Hostalets de Balenyà portés el nom de l'escriptora, periodista, assagista..., ja que -entre altres mèrits- la seva família hi havia estiuejat, en aquest poble veí de Tona. La meva proposta no va reeixir. Però, tossut, continuo aprofitant alguna escaiença per -d'una manera més o menys pública- recordar-la.

NO HEM DE PERDRE EL 'CAP'

2011-11-03T07:48:00.000+01:00

Una paraula catalana que, sorprenentment, està essent substituïda és el determinant cap. Aquests darrers mesos, en la parla de diversos alumnes (fins i tot de famílies catalanoparlants), m'hi he hagut de fixar massa vegades. Si abans, per exemple, l'atabalament va esdevenir "agobio", els embolics, "lios" i, de retruc, els busca-raons, "liantes"..., ara sintagmes com aquests malden per esdevenir habituals en zones dialectals on el pronom ningú mai no havia generat cap tipus de derivat: "ningun exercici", "ninguna paraula"...

Avui que podem estudiar la llengua catalana en escoles i instituts, potser hauríem de ser més curosos amb el que diem i escrivim. I penso sobretot en les persones amb algun tipus de responsabilitat. Docents, regidors, comunicadors... La descurança ens porta per la drecera funesta de la destrossa de la llengua. I no hi tenim cap dret, a seguir per aquest viarany! Destrossem la llengua si, per desconeixement i manca de consciència, tot ben barrejat, d'una manera constant incorporem paraules, sentits figurats, expressions... del castellà, com si el nostre idioma fos de segon nivell, una romanalla inútil, i ja hagués perdut la capacitat d'explicar el món i de reconstruir-se de debò. Com si hagués esdevingut socialment estèril.

En aquest moment, si necessités acomiadar-me d'algun hipotètic lector ho faria, potser, amb un a reveure o un adéu, que fan innecessari l'"ens veiem" que algú, calcant l'estructura castellana corresponent, deu considerar més modern. Collonades!

UN MAS ESTIMAT

2011-10-23T20:12:00.000+02:00

El Lleopart. Fotografia de Manuel Cazador López, d'entre 1915 i 1926.

Estudi de la Masia Catalana (Arxiu Fotogràfic del Centre Excursionista de Catalunya)

Hem tornat a anar al Lleopart, la masia de Vilalleons, en la zona on el final de la Plana de Vic i l'inici de les Guilleries es confonen. Portàvem a les mans dos exemplars del llibretó que es va editar sota la cura de la Marta Lleopart i Xifre amb motiu de la primera trobada familiar. Entre altres continguts, hi ha una aproximació a la història de la família -la nostra- que du el mateix cognom que el mas. En la història familiar, el protagonisme d'aquesta entranyable casa pairal -pairal en el sentit propi del mot- és innegable. Teníem ganes de lliurar aquest parell d'exemplars als masovers. Gent senzilla, bona gent. No hi ha ningú que estimi més una casa que aquell que hi viu. Aquesta família de masovers fa molt de temps que hi són. Hi devien entrar en vida de la darrera Lleopart que en va ser mestressa: Joaquima Lleopart i Lleopart, traspassada fa uns cent deu anys. Només un desig: que els agradi el que hi veuran i llegiran.

EL CARRER NOU DE TONA

2011-10-23T11:10:00.000+02:00

El carrer Nou, sens dubte, és un dels carrers tonencs amb més personalitat. Encara ara, la part esquerra -a l'esquerra venint de la plaça de l'Hostal- conserva força bé la fesomia del segle XVIII. Aquestes cases s'han de mirar en conjunt, no pas individualment: són edificis de planta baixa i pis, generalment amples de façana, amb portals amb llindes grans, i finestres petites (més petites encara, les que corresponen a les golfes d'alguns d'aquests edificis). Un conjunt interessant i bonic. Amb aquest carrer d'època podem fer dues coses: res i, per tant, permetre que se'n continuï desfigurant la fesomia (a les darreres dècades s'hi han aixecat algunes cases que malden per trencar-ne l'harmonia), o bé esforçar-se a conservar-lo. Evidentment, recolzo aquesta segona opció. Prohibir poc, però actuar en positiu i afavorir el manteniment d'aquest conjunt d'arquitectura popular. Però, si faig cas del catàleg de béns a protegir del POUM, l'opció oficialment preferida deu ser la primera. Encara més: no hi ha cap edifici del carrer Nou valorat, en aquest catàleg! Ni tan sols els elements més destacables de la casa conservada més antiga (és del segle XVI) del nucli de població actual!

Per equilibrar adequadament les necessitats de canviar i conservar, caldran uns quants anys, a Tona. Si no es demostra el contrari, no hi veig la mateixa sensibilitat que en altres llocs. Un exemple prou il·lustratiu: manin els uns o manin els altres, mai no hem disposat d'una regidoria de Patrimoni, o bé, si es vol, de Cultura i Patrimoni, sense donar per suposat que les qüestions de patrimoni ja queden incloses dins de Cultura (o, pitjor encara, dins de Cultura i Festes).

UNA MICA DE TOT: PROSA I POESIA

2011-10-19T07:57:00.000+02:00

Uns quants anys enrere, vaig fer arribar una narració llarga, potser era una novel·la curta, a un editor osonenc per si volia publicar-la. Al cap d'unes setmanes, com a resposta, em va dir que ara ja no s'escrivia d'aquella manera, que els recursos que utilitzava quedaven desfasats... Vaja, no estava al dia, segons ell. Com que li tenia molta consideració, a l'editor, vaig pensar que valia més la pena que em dediqués a altres coses, i vaig deixar la novel·leta en qüestió en el fons d'un calaix. De fet, en aquests darrers anys he escrit poca narrativa, i les narracions esbossades o acabades (em costa molt, potser massa, de posar el punt final a alguna composició) no són gaire extenses. També vaig saber, a través d'un company, que l'editor de l'anècdota, mesos més tard d'haver-me sentenciat aquell text en prosa, lamentava haver-ho fet. Però ara, quan intento disposar quatre paraules en un paper o pantalla amb certa pretensió literària, sovint en forma de vers, penso ben poc si allò que faig correspon al meu temps o no. Intento compondre alguna cosa que m'agradi i prou. De tot se n'aprèn. Si em fixo més en el ritme que en la rima, és cosa meva. Si he abandonat els versos blancs per optar pels lliures, ni sé d'on ho he tret. Si combino construccions realistes amb d'altres de simbòliques -no pas menys realistes-, deu ser perquè la meva sinceritat, tan personal i intransferible com totes les altres, necessita, d'una manera dosificada, aquest doble canal. Al capdavall, el que importa és la paraula, no pas la data de creació (això deixem-ho per als historiadors).

MOZART I CORCIA

2011-10-09T00:11:00.001+02:00

Al Cirviànum, de Torelló, hi ha hagut la presentació del muntatge Mozart. Combinació de teatre, cant i dansa. Combinació de CorCia Teatre, Coral Regina i Estudi de Dansa Thaïs. L'esforç de dramatitzar algunes epístoles entre Mozart pare i Mozart fill és interessant, però els relats que es van desgranant a l'escenari, que apunten diversos temes, podrien haver-se completat una mica més (potser la mort de Leopold -Mozart pare- hauria servit d'inici del tema de la mort i, a la vegada, de colofó de la complexa relació paternofilial). L'esforç d'harmonitzar aquests tres tipus d'arts dinàmiques i crear un únic discurs és complicat, però -des del meu punt de vista- en força moments el resultat ha estat ben positiu.

Després de deu anys de teatre, confiem que la companyia CorCia continuï generant propostes dramàtiques arriscades i de qualitat.

UN POETA

2011-10-07T09:16:00.001+02:00

El Premi Nobel de Literatura ha recaigut en un poeta suec, Tomas Tranströmer. Pot servir d'excusa per descobrir un nou univers d'imatges i significats possibles. En algun passatge, els versos de Tranströmer eviten intel·ligentment les paraules buides: "Cansat de tothom que em ve amb paraules, / paraules però cap llenguatge." Ja que més enllà de les frases vàcues, hipòcrites, superficials... hi ha el llenguatge vertader: "Les pàgines en blanc s'estenen en totes les direccions!" Pàgines que són absència, possibilitat i paisatge a la vegada. "Ensopego amb petjades de cabirol en la neu. / Llenguatge però cap paraula." L'essència animal esquinça la blancor del paisatge, del full en blanc. En el fons, la sinceritat de la vida.

LLEOPART

2011-10-03T07:48:00.000+02:00

Ahir vam celebrar una trobada familiar. Del llinatge extens que, provinent del mas Lleopart de Vilalleons i, segles més tard, arrelat al mas Colomer de Taradell, ha mantingut -com a cognom propi o d'una branca d'avantpassats- el nom de família Lleopart.

Al matí vam visitar la masia de Vilalleons. Van agradar especialment l'escut del damunt del portal -on destaca la figura d'un lleó ajagut-, el rellotge de sol amb la mateixa data de construcció que la casa actual (1627), l'escut de l'aviació republicana (durant la guerra aquesta casa de pagès va ser la seu de la comandància de l'aeròdrom que va rebre el nom de Vilatorta), el banc familiar de l'església parroquial de Vilalleons on hi ha gravat una mena de -ara en diríem- jeroglífic amb un lleó i les lletres superposades que completen el nostre cognom (que, si fem cas dels arguments etimològics actualment més creïbles, no té res a veure amb cap lleopard ni lleó)..., i el refugi construït durant la guerra, amb l'entrada a la lliça del casal, obert per protegir-se o fugir cap al bosc en cas d'atac enemic.

Vam dinar al Prat Verd de Malla, envoltats d'escultures, fotografies antigues i baules de l'arbre genealògic familiar..., i amb projecció i lliurament de records (per conèixer millor les arrels del llinatge) a la sobretaula. El dia, un cop escampada la boira baixa matinal, va ser agradable i la companyia encara més.

ENCARA BESALÚ

2011-09-19T08:13:00.001+02:00

Aquesta setmana passada va arribar resposta de l'Ajuntament de Besalú. M'havia adreçat a la regidora de Cultura i Patrimoni i m'ha contestat una veu anònima (per tant, sense nom i cognoms) de l'Oficina Municipal de Turisme. Però el més important és que hi ha hagut resposta. No fa gaires anys, vaig enviar una observació al conseller Maragall a propòsit de la prohibició de subratllar els llibres de text (hi ha escoles en què, sense miraments ni excepcions, prohibeixen aquesta pràctica tan necessària, per mor -diuen- del reaprofitament d'aquests materials). Bé, doncs, encara espero que, des del departament governamental en qüestió, se'm digui quelcom... Però em sembla que, tenint en compte els canvis polítics que mesos enrere hi va haver..., ja puc anar esperant!

Ara bé: els responsables tècnics de les activitats turístiques de Besalú han mostrat molt més respecte per aquest individu, que creu en la comunicació i la participació, i els deia que s'havia sentit decebut d'una visita teatralitzada que ells organitzaven. Han dit que lamentaven la meva decepció (de fet, nostra, ja que érem quatre), però de seguida s'han afanyat a donar valor a la proposta estival que havia originat el comentari, i a destacar que des de fa anys es manté perquè resulta interessant i diferent per a certs públics. No ho posem pas en dubte, nosaltres. Llavors els he adreçat unes línies per agrair-los aquestes paraules, i també l'oferiment d'una visita guiada diürna. Ara bé, la nostra perplexitat no venia com a conseqüència de l'espectacle en si, sinó de la presentació publicitària d'aquesta activitat. Sovint, el concepte de visita teatralitzada va per una altra banda (es visita un lloc i la teatralització reforça -o, fins i tot, estructura- l'esforç de divulgació d'algun contingut històric relatiu en aquest lloc); a més, el reclam "coneixeràs la vila" genera unes expectatives que no es veuen satisfetes.

Sigui com sigui, ara el més destacable ha estat l'esforç de respondre.

BLAI BONET

2011-09-18T22:54:00.000+02:00

"Viure i comprovar interiorment la veritat dels eixuts llibres de text." He manllevat aquesta frase d'una novel·la molt interessant: El mar, de Blai Bonet. La separaré de la reflexió de caràcter teològic que la contextualitza, i em quedaré amb les veritats pedagògiques que ara se'n desprenen, atès que, si no copio més paraules, sembla que diversos contextos li escaiguin.

Per aprendre cal viure, és necessari. Però interioritzant les vivències. Fent-les vertaderes. No serveixen de res ni els cursos ni els viatges si no hi ha un esforç interior. Voluntari i fecund.

Els llibres de text poden resultar eixuts (els mestres que fan d'intermediaris d'ofici entre el text i les orelles dels deixebles sense afegir-hi gaire res més... engrandeixen la superfície d'aquesta eixutesa). Però paradoxalment els llibres -sobretot quan no són de text- tenen la capacitat de conduir-nos, en un joc de coincidències, cap a la vivència vertadera. Cap a la veritat. Potser millor: cap a certes veritats. Personals i difícilment transferibles.

LLUNA PLENA

2011-09-12T23:09:00.002+02:00

Gràcies a la llum que de rebot ens il·lumina, hem passejat pels afores de Tona. Carrer Nou amunt, fins al bosc del Pi Tort. La claror de la lluna acompanya i genera ombres travesseres i allargades. Prop del rec que deu separar termes municipals veïns hi ha alguns arbres enormes. Els veig enlairats i negres. Potser són pollancres. Tal vegada, salzes. Després de la costa del Pi Tort, on els plans s'expandeixen enllà, hem decidit girar cua. M'agrada molt entrar -o retornar- a Tona pel carrer Nou. Queda molt clar on és que acaben els camps i comença la població. La mirada acarona, necessàriament, les cases del XVIII que formen una de les dues galtes, poc rectes, d'aquest carrer. De planta baixa i pis, i obertures sense balcons.

BESALÚ DE NOU

2011-09-01T07:54:00.003+02:00

Diumenge vaig enviar un e-mail a l'Ajuntament de Besalú. Pretenia que aquest missatge arribés a mans (o a ulls) de la regidora de Cultura i Patrimoni. El motiu? Si l'Ajuntament d'aquesta població organitza unes visites nocturnes teatralitzades que, segons la seva pròpia publicitat, haurien de permetre que el visitant descobrís el passat de la susdita vila... i això queda molt lluny de la realitat, considero que està bé de fer-los-ho saber. Val a dir, oi més, que qui signa la carta i els seus tres familiars (dona, filla i fill), enlluernats per aital propaganda i animats pel record recent d'experiències interessantíssimes ofertes per la ciutat de Girona i presentades de manera relativament semblant, vam desplaçar-nos-hi des de Tona fent una hora de camí d'anada i, és clar, una hora de tornada. Al capdavall del missatge de correu, hi demanava que ens informés d'alguna altra activitat que ens permetés conèixer de debò Besalú.

De moment, no hem obtingut cap resposta.

SÓC DE POBLE

2011-08-28T23:11:00.003+02:00

Ser ciutadà del món vol dir... no ser d'enlloc? Penso en un roure. Deu haver arrelat en algun indret concret. I d'aquest lloc n'obté la substància mineral -aigua inclosa, és clar- que necessita per créixer i sobreviure. Gràcies a les arrels també obtenim els nutrients necessaris -afectius, lingüístics, socials...- per créixer i obrir-nos al món. Estàvem parlant, la meva filla i jo, d'aquest tema..., mentre passejàvem a entrada de fosc per la carretera poc transitada i envoltada de bosc que, des del davant de l'església del Brull, baixa en direcció sud-oest. Els boscos que s'estenen per aquí i allà m'han brindat aquesta metàfora. Potser resulta poc original, però...

Sóc pobletà de Tona. Les arrels són un vincle amorós.

UNA RUTA PEL PASSAT DE BESALÚ?

2011-08-25T16:38:00.003+02:00

Ahir ens vam sentir enganyats. Vam anar a Besalú, ja que s'hi duia a terme la darrera de les "visites teatralitzades" d'enguany per donar a conèixer la vila i viatjar al passat, segons els reclams publicitaris corresponents (només cal entrar a la pàgina web de l'Ajuntament per poder corroborar-ho). Fins ara, havíem seguit diverses visites teatralitzades a propòsit de llocs i moments històrics diversos, i acostumàvem a sortir-ne molt contents, ja que la teatralització reforçava les explicacions o el coneixement que es pretenia posar a l'abast del públic. De Besalú, malauradament, n'hem tornat -tant els pares com els fills- sense saber gaire res de la seva història: només disposem d'alguna informació relativa al call jueu i prou. Això sí: de baralles a cops d'espasa, les que vulgueu! I de personatges incorporats sense criteri en aquest entorn medieval..., uns quants! Sap greu que s'aprofiti el marc incomparable d'aquesta vila per vendre un discurs bastant matusser i mal cimentat sota el reclam de "visita teatralitzada". Una mica més de seriositat, si us plau!

EL JALEC DE TONA

2011-08-23T23:05:00.002+02:00

Passejant per Tona, com tants altres vespres. Des del carrer de Seva, pugem escales amunt fins al Jalec. Donem la volta a aquesta masia enlairada, antiga i ruïnosa. Abans s'havia parlat de fer-la servir, em sembla, de casa de colònies. Fa temps que no se'n sent a dir res: malum signum. Baixem pel carrer que pren el nom de la casa: hi ha una placa que anuncia la "calle Jalech". Fa més de trenta anys que es va començar a normalitzar la retolació dels carrers..., però aquest element indicador sembla anar una mica desorientat. El súmmum de la mala sort seria que la casa patís una ensulsiada i que la placa en qüestió mantingués heroica la seva presència. Un gos petit i de pelatge blanc i rinxolat se'ns encara. Les noies que l'acompanyen diuen -és un recurs habitual- que no fa res.

Esperem que els déus ens siguin propicis, en aquestes i altres lluites a favor de les arrels i la dignitat!

TAPES DE COLOR VERMELL

2011-08-23T08:42:00.002+02:00

Les noves tecnologies faciliten enormement la publicació de textos -siguin breus i senzills, siguin llargs i complexos; tinguin un enfocament periodístic, tinguin certa pretensió literària... Encara recordo els esforços adolescents (allà a l'any 80, arrodonint) quan vaig voler compartir amb amics i amigues els versos que de manera matussera enfilava. Va sortir-ne un llibretó de tapes vermelles imprès al local de la revista del poble. De grapar els fulls amb la tinta formant paraules i taques diverses, me'n vaig haver de cuidar jo; al final, va quedar una pila de paper -més reduïda que l'original- sense distribuir: me'n devia cansar o, tal vegada, ja no tenia més coneguts a qui oferir, per vint-i-cinc pessetes (el preu de cost), aquell opuscle pretesament poètic de tapes vermelles.

Ara tot és molt més senzill. Per mitjà de webs, blocs, xarxes socials..., fem circular moltíssima paraula escrita. Però potser, d'aquí a uns anys, ningú no em dirà que conserva algun escrit generat des del meu ordinador. En canvi, sí que, molt de tant en tant, retrobo algú que em parla d'aquell llibretó de versos protegits per unes tapes de cartolina vermella.

D'ALLÒ HUMÀ

2011-08-22T08:51:00.003+02:00

Si parlem d'utilitat, és probable que toqui fer esment dels estudis de les branques tecnològiques (o sigui, del domini, sovint destraler, de la phisis per part de la nostra espècie). Però..., si pensem en les necessitats humanes profundes, no podem defugir de la difusió de les humanitats, de l'art... Fins i tot en època de crisis (en plural). ¿O és que als problemes individuals i col·lectius no els calen solucions gaire creatives? ¿O és que les necessitats imperioses d'índole econòmica comporten parlar poc i desassenyadament, fixar-se només en l'ara i aquí...?

24 d'agost de 2010

2011-08-20T12:20:00.000+02:00

Ahir un nen de nou anys acabats de complir em va regalar un flascó ple de conquilles i cargolins. Lligat al coll del recipient, un paper vermell fa de suport a aquest text: "Cada dia he recollit petxines de la platja per a tu. T'agraden?" Les petites coses (tot i que no sé si un esforç continuat d'un nen pot ser considerat una petita cosa) fan que canviï del tot la fesomia de la tarda.

25 d'agost de 2010

2011-08-20T12:19:00.000+02:00

Aquest estiu he recuperat el gust de terra de l'únic càntir que corre per casa. Em porta tants records! De petit, cada dia tocava omplir-lo a la font del carrer. Manteníem aquest costum, com tanta gent, si bé l'aigua d'aquesta font ja tenia el mateix origen que la que rajava per l'aixeta. Però continuàvem creient que venia d'una deu propera i, fins i tot, trobàvem que tenia un gust passable.

27 d'agost de 2010

2011-08-20T12:17:00.000+02:00

Aprendre. M'agrada posar aquest verb davant d'ensenyar. Quan desitgem aprendre, aprofitem de debò les ensenyances. I reconstruïm idees, valors... A poc a poc, ens reconstruïm.

Crec en els ensenyants que sempre estan disposats a aprendre (també dels alumnes, és clar).

29 d'agost de 2010

2011-08-20T12:15:00.000+02:00

Les paraules, més que dir, suggereixen, possibiliten, provoquen. Després de redir-les, el lector vincula aquell discurs, aquell poema... amb les seves pròpies emocions, les seves idees, les vivències.

No només l'autor s'esforça a construir sentit per mitjà de les paraules.

30 d'agost de 2010

2011-08-20T12:13:00.000+02:00

Des de dalt el Castell, Tona sembla un poble de joguina. La mola del Matagalls, el teló de fons. El capvespre, ventós. Asseguts prop dels últims vestigis de vida domèstica, deixem que la vista s'esplaï. Que reposi. El Castell: l'agosarament de la infantesa. Des d'aquesta pau altiva, és fàcil imaginar idees grans. Per al poble.

31 d'agost de 2010

2011-08-20T12:12:00.000+02:00

Sentir-se ignorant. Saber que, en realitat, tenim poc coneixement disponible. És probable que la ignorància ens humanitzi, quan ens impulsa cap al desig de descobrir. Altrament, ignorar la ignorància ens fa seguir asseguts al sofà. I endormiscar-nos-hi.

1 de setembre de 2010

2011-08-20T12:10:00.002+02:00

M'agrada disposar, cada dia, d'uns minuts de reflexió (intentar convertir-la en text, escrit i breu..., ajuda a perfilar millor les idees) i, sobretot, d'uns minuts de lectura de traç gruixut (o sigui, de mots que et convidin a penetrar-hi, no pas a lliscar pel damunt). M'agrada que, pel mig de les dinàmiques i les inèrcies quotidianes, hi hagi uns minuts de qualitat diferent.

3 de setembre de 2010

2011-08-20T12:08:00.001+02:00

Hi ha qui obsequia els altres amb alegria. N'hi ha que donen pau. També sé de persones destres a l'hora de resoldre qüestions de tipus pràctic...

Val la pena conèixer les millors llavors que tenim dins nostre. Així, quan la pluja sigui escassa, no ens descuidarem de regar-les. I després de la florida, sabrem compartir els fruits amb algun caminant d'aspecte conegut o desconegut.

5 de setembre de 2010

2011-08-20T12:07:00.000+02:00

El mètode socràtic. Quin magnífic mitjà d'ensenyament-aprenentatge! Construir coneixements prou ferms per mitjà del diàleg..., quin encert! Però hi ha alguna idea del vell Sòcrates que corregiria (i que Plató em perdoni l'atreviment): cal respectar molt més els mitjans, les opinions i les decisions de l'alumne/a, ja que el coneixement (i encara més l'autoconeixement) sempre és una finestra oberta.

7 de setembre de 2010

2011-08-20T12:06:00.001+02:00

Ni el nostre pensament ni la nostra poesia ni la nostra pedagogia no són gaire originals. Provenim de barreges de tradicions (els camins fressats per caminants antics); convé reconèixer-ho. I quina és la nostra originalitat? Els matisos (les engrunes), les combinacions d'ingredients...

Aquesta idea tampoc no és original; n'he manllevat l'essència al recordat Segimon Serrallonga.

8 de setembre de 2010

2011-08-20T12:04:00.000+02:00

M'agrada saber d'on vinc (allò que, de vegades, anomenem arrels o orígens) i respectar-ho: ajuda a entendre'm. Les meves paraules, la meva mirada... provenen d'un lloc concret de l'univers i d'un moment concret de la història. Des d'aquí intento abastar la universalitat. Ho intento, però molt sovint no hi reeixeixo. No crec que d'això se'n pugui dir ser ciutadà del món.

9 de setembre de 2010

2011-08-20T12:03:00.000+02:00

La llengua és una mare, un medi placentari: dins de la llengua materna ens hem format; gràcies a aquestes paraules, a voltes ingrates a voltes amoroses, hem anat creixent.

Quan vaig néixer, les prohibicions encara n'impedien l'ús públic normal. I ara ens diuen que no és prou apta per acollir els nouvinguts. Quin mal els ha fet la nostra mare a tota aquesta colla de benaventurats!

12 de setembre de 2010

2011-08-20T12:02:00.001+02:00

L'Onze de Setembre pot ser moltes coses a la vegada. També el record d'aquelles persones, anònimes gairebé totes, que, malgrat saber que ho tenien tot perdut, no van voler renunciar a la dignitat. Per això m'agrada, l'Onze de Setembre, acudir al Fossar de les Moreres.

13 de setembre de 2010

2011-08-20T12:01:00.001+02:00

Fa molt de temps que les samarretes han deixat la innocència al calaix. Han esdevingut missatge. Tinguin la funció d'anunci publicitari o de mitjà reivindicatiu (o transgressor), ja no són peces de roba innocents. I donen molta informació, volguda o no, de la persona que les lluu.

14 de setembre de 2010

2011-08-20T12:00:00.001+02:00

No m'agrada gens que, per telèfon o dins de casa, certes persones donin per suposat que necessites allò que et volen vendre i, fins i tot, que arribin a demanar-te que els expliquis per què no vols comprar aquell producte. Quin dret moral els empara?

16 de setembre de 2010

2011-08-20T11:58:00.000+02:00

La comunicació és la base de l'ensenyament-aprenentatge. Dos components importants: deixar que l'altre pugui explicar-se (que tingui temps per fer-ho) i escoltar-lo (de manera acollidora, acceptant el compromís de compartir).

18 de setembre de 2010

2011-08-20T11:57:00.001+02:00

M'agraden els poemes que, en la primera lectura, m'aporten paraules, sentits, imatges, sensacions. Però m'agraden molt més els poemes que, un cop rellegits, et comuniquen coses diferents d'aquelles que abans (la primera vegada) havies estat capaç de copsar.

M'agraden els poemes que són fonts que sempre ragen.

19 de setembre de 2010

2011-08-20T11:56:00.001+02:00

Sovint atribuïm un valor o un altre a les coses perquè tenim un criteri o un altre. Per tant, no podem dubtar d'una valoració concreta si abans no dubtem del criteri que la sosté. Em sembla que tant els educadors com els educands hem de ser conscients dels criteris que ens porten a valorar, a actuar. Pot ser que aquest pas sigui necessari si pretenem que la nostra mirada disposi d'una mica de llum.

20 de setembre de 2010

2011-08-20T11:55:00.001+02:00

D: A partir de quin punt han de començar les ensenyances del mestre/a?
M: A partir dels coneixements de l'alumne/a.
D: I si el mestre/a no n'està informat, dels coneixements de què disposa l'alumne/a?
M: Sempre s'ha d'esforçar a descobrir-los. És la primera tasca en aquesta interrelació.

28 de setembre de 2010

2011-08-20T11:53:00.000+02:00

Una finestra. Una mirada al món (a aquest món que d'alguna manera delimites, però que sempre et depassa, que sempre et sorprèn).

Una veu. Una necessitat de dir-te, de construir-te. I de donar-te.

Som fets de paraules; per tant, donem bàsicament paraules. I silencis.

30 de setembre de 2010

2011-08-20T11:51:00.000+02:00

En tots els espais de comunicació hi ha qui tendeix a la xerrameca i qui intenta enraonar. Xerrar, per entendre'ns, equival a abocar pel broc gros. En canvi, l'arrel "raó" assenyala ben clarament quins són els mitjans de la parla enraonada. Buscar l'enraonament, a vegades, costa molt, però sempre val la pena.

1 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:50:00.000+02:00

De tant en tant, se sent alguna veu enraonada. Ahir a Tona un regidor de l'equip de govern va dimitir dient que "pel bé del poble, cal més prudència política". Quantes vegades la imprudència ha senyorejat? Quantes vegades, al nostre poble, la xerrameca, els crits, els despropòsits i les mirades massa estretes han afectat la convivència?

4 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:49:00.001+02:00

M'agrada la manera senzilla com alguna persona (amiga, coneguda, poc coneguda, desconeguda) pot fer-te saber que allò que dius, allò que mostres, li agrada. També m'agrada, de tard en tard, ser jo la persona desconeguda que mostra complaença pel que fa l'altre.

5 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:48:00.001+02:00

A vegades penso que hi ha pàgines de la història personal que més valdria no haver viscut. Que hauria d'haver dirigit les passes cap a una altra banda. Sensació de fracàs. Però, després, m'adono que val la pena intentar obtenir-ne algun tipus de profit, alguna ensenyança, de tot plegat, de qualsevol passatge d'aquest relat propi. Per sort, la llum esvaeix, encara que temporalment, les nuvolades grises.

6 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:46:00.000+02:00

A vegades l'ètica es nodreix de cares i gestos de persones conegudes que, en una o altra faceta de la vida, han acabat esdevenint models personals. D'alguns d'ells, n'he admirat la paciència: la virtut de saber esperar quan tothom demana resultats, quan tothom prejutja, quan tothom neguiteja. Saber esperar.

7 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:45:00.001+02:00

Els moniatos calents, la sopa de carabassa... El vermell de les cireres fa temps que ha quedat enrere. El taronja s'imposa. I la presència constant del torrat de les fulles al terra de carrers i camins.

M'il·lusiona pensar que, d'aquí a dos mesos i mig, amb l'arribada dels freds del solstici, tímidament el dia tornarà a créixer.

8 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:43:00.000+02:00

A les vitrines dels museus. A les parets de les sales d'exposicions. Als llibres que sovint esmentem, però que no hem llegit mai. I, també, als carrers de pobles i ciutats, fills de mans anònimes (una pedra esculpida..., tal vegada una paret pintada). I, encara, en un calaix d'escriptori o en un raconet oblidat de la gran xarxa. Però sempre la mateixa -i tan humana- necessitat.

L'art, la poesia.

10 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:39:00.000+02:00

Els noms propis, a vegades, tenen un sentit diferent al significat, diguem, semàntic. A mi, la frase "amagada" en el meu nom de pila no m'acaba de fer el pes; ara bé, si tinc en compte que em dic Amadeu per recordar un noi de vint anys assassinat durant la Guerra Civil, ho veig d'una manera diferent. Més enllà de la significació semàntica, el meu nom homenatja una víctima, el meu oncle: aquest és el sentit.

11 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:38:00.000+02:00

Durant la vida ens desprenem de moltes coses. Creixem. Aficions de l'ambient on vam néixer de les quals, dificultosament, ens anem distanciant. Més tard, ja ens veiem capaços de dir en veu alta que aquelles mescles de pràctiques i valors ens desagraden. Dos exemples d'aficions infantils sortosament abandonades: la boxa i (em sembla que és un bon dia per confessar-ho) les curses de cotxes o motos.

14 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:36:00.001+02:00

No m'agrada gens el poc respecte envers els altres que mostren certs conductors, els quals, quan els pobres mortals "evitem" que puguin -ai, pobrets!- mantenir el seu ritme galopant i altiu per carreteres i autopistes, ens obsequien amb ràfegues lluminoses i botzinades diverses.

25 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:28:00.001+02:00

Pel que fa a l'escriptura em diran perepunyetes. I tindran tota la raó! Sóc un perepunyetes que he dedicat bona part de la vida a intentar ajudar que els altres (xics i grans) també ho siguin una mica, de perepunyetes; o sigui, que estimin la llengua.

26 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:26:00.002+02:00

Deu ser veritat que hi ha fotografies i imatges gràfiques diverses que no poden ser explicades ni amb mil paraules. Però també deu ser veritat que hi ha paraules que no poden ser copsades ni amb deu mil fotografies i imatges gràfiques diverses.

28 d'octubre del 2010

2011-08-20T11:23:00.002+02:00

"Mirin quina meravella: 'Que bonica n'és la mar, / que bonica en nit serena!; / de tant mirar lo cel blau / los ulls li blavegen'." (Plantem cara)

El jo admirat correspon a Joan Solà; els versos admirables, a la poesia de Verdaguer (en concret, a Canigó). De fet, tots dos són dignes d'admiració. I d'agraïment.

30 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:21:00.003+02:00

Ho confesso: noto el pessigolleig benigne de la nostàlgia quan sento "nada de ti, / nada de mí, / una brisa sin aire...", malgrat la presència d'imatges pseudopoètiques dignes de la galleda de deixalles ("una lluvia que llueve"). Altres fases de la vida no han estat, sortosament, tan afectades per aquesta colonització. N'és un exemple el Raimon més ardent: "vindrà el teu cos que suaument em poses en el meu cos...". Sortosament.

Gràcies, Raimon!

31 d'octubre de 2010

2011-08-20T11:19:00.003+02:00

Ahir vaig llegir un poema corprenedor de Miguel Hernández, a propòsit de la guerra, que acaba amb aquests versos:

"Y un tambor enamorado,
como un vientre tenso, suena
detrás del innumerable
muerto que jamás se aleja."

Aquesta presència constant de la mort. Incomptable i terrible. I el tambor monòton (que em recorda el tabal de la Dansa de la Mort de Verges).

1 de novembre de 2010

2011-08-20T11:17:00.002+02:00

Un cementiri de poble és un enfilall de records. Memòries fragmentàries i distorsionades, però definitivament humanitzades. El sentit profund i autèntic de comunitat. Requiescamus in pace. En pau.

2 de novembre de 2010

2011-08-20T11:16:00.002+02:00

En els darrers decennis, hem perdut molts objectes i pràctiques, de manera galopant. Objectes i pràctiques provinents de molt enrere. La llengua encara mantenia vigent aquest pòsit ancestral. Frases fetes, refranys. Però ara també van quedant al marge. On vas bou que no llaures?

No és nostàlgia només. O potser considereu que l'aigua de les ampolles de plàstic és millor que la del càntir?

3 de novembre de 2010

2011-08-20T11:13:00.001+02:00

Potser considereu que l'aigua de les ampolles de plàstic és millor que la del càntir?

El càntir manté viu el gust de la terra. El traguinyol recorda el doll de l'aigua boscana. De la font que, ai las!, la nostra societat moderna i consumista ha convertit en no potable.

12 de novembre de 2010

2011-08-20T11:12:00.002+02:00

Som el que som gràcies a moltes experiències o vivències que ja no recordem, gràcies a persones que han passat per la nostra vida sembrant llavors i, potser, adobant-les i regant-les una mica. Després... la combinació de la calor del Sol, el temps i la nostra petita intervenció (agents i pacients alhora) deu haver fet possible que el plançó es desenvolupés.

16 de novembre de 2010

2011-08-20T11:10:00.002+02:00

Des de l'antigor, les sibil·les tenien el do profètic de preveure i predir el futur. Tot i les arrels paganes, les sibil·les van passar al cristianisme. El medieval Cant de la Sibil·la pot esdevenir Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat.

Aniria bé que alguna sibil·la de debò pogués respondre quan la nostra llengua serà respectada-estimada vertaderament pels qui la utilitzem.

19 de novembre de 2010

2011-08-20T11:07:00.001+02:00

Un mitjà propagandístic del PP és un videojoc en què la seva candidata elimina immigrants il·legals i independentistes.

Tot i els punts febles que té, creia que les poques bases serioses que sostenen la democràcia són el respecte i el diàleg. Ja veig que no tothom opina de la mateixa manera. M'agradaria que les persones sensates que es plantegen l'opció del PP rumiïn si se senten còmplices dels seus mitjans.

Text del 28 de novembre de 2010

2011-08-20T10:53:00.002+02:00

Aniré a votar. Sense gaire convenciment, però ho faré. Potser no em sentiré prou representat per la llista a qui dono el vot. No cal. Només desitjo que la confiança dipositada no resulti traïda (és una percepció subjectiva, ja ho sé). En cas contrari, el sistema m'aconsella que la propera vegada opti per altra gent. Sincerament: m'interessa molt més la democràcia del respecte i el diàleg. La del dia a dia.

Text del 30 de novembre de 2010

2011-08-20T10:51:00.001+02:00

M'agrada que la gent estigui contenta dels èxits aliens sentits com a propis (sobretot els esportius), però no comparteixo els discursos en què satisfacció i humiliació del rival van de bracet. D'aquestes emocions convertides en discurs..., sempre que puc me n'allunyo. Deu ser que provinc d'una cultura futbolística diferent.

Text del 7 de desembre de 2010

2011-08-20T10:49:00.001+02:00

Els carrers de Vic, convertits en un mercat -mal dit- medieval. Però si la fesomia medieval la tenen tot l'any, la plaça i els carrerons! Aquests dies, la fesomia de l'activitat que s'hi cou -que se'm perdoni la generalització- no és altra cosa que una vulgar disfressa (una representació que no recorda la cosa original, ni ho pretén, sinó "la imatge que ens n'hem fet", com diu sàviament Víctor Sunyol). Que trist!

Text del 10 de desembre de 2011

2011-08-20T10:47:00.001+02:00

La ministra de Cultura d'Espanya va dir als Estats Units que intentaria frenar la llei catalana del cinema.

Com que la Constitución afirma que "la riqueza de las distintas modalidades lingüísticas de España es un patrimonio cultural que será objeto de especial respeto y protección", proposo seguir l'exemple de la ministra i desobeir tant com es pugui la llei magna espanyola.

Text del 23 de desembre de 2010

2011-08-20T10:45:00.002+02:00

Per damunt de la justícia dels tribunals, hi ha els drets innegables de les persones i de les comunitats. On ens han portat l'obediència i la feblesa d'esperit? Potser va essent hora de recórrer a la desobediència civil contra tot el que ens impedeixi de viure dignament.

Quan dic que la llengua és una mare, ja que gràcies a ella som i -fins a la mort- ens aporta paraules nutritives, no parlo per parlar.

Text del 25 de desembre de 2010

2011-08-20T10:43:00.001+02:00

Dels diversos sentits del Nadal, em quedo amb el primer: el naixement -potser millor: renaixement- del Sol (Natalis Solis Invicti). El solstici d'hivern. Que tingueu, doncs, un bon Nadal. I ompliu-lo del contingut que més us plagui. Les celebracions antigues, com aquesta, han anat afegint, traient i modificant sentits al llarg dels anys.

Ja ho sabeu: avui un pas de pardal, demà un pas de llebre...

Text del 3 de gener de 2011

2011-08-20T10:40:00.001+02:00

Hem anat a veure L'hort dels cirerers, al Romea. Una obra magnífica. Em satisfà que els directors joves (en aquest cas, Julio Manrique) estimin els clàssics. Anton Txèkhov, sens dubte, és un autor essencial. I el seu teatre és de veritat; ho reflecteixen aquestes frases del 1902 recollides per un estudiant: "L'art té d'especial i de bo que en ell no es pot mentir. Es pot mentir en l'amor, en la política, en medicina, es pot enganyar a la gent i, fins i tot, a Déu, però en l'art no es pot enganyar."

Text del 7 de gener de 2011

2011-08-20T10:36:00.003+02:00

"Ens entristeix que el primer nadó de Catalunya i també el primer nadó de les demarcacions de Barcelona, Tarragona i Lleida siguin d'origen marroquí." Josep Anglada ha saludat d'aquesta manera tan "simpàtica" el nou any. Jo també em sento entristit pel fet que hi hagi individus que s'entristeixin a causa del país on van néixer els pares d'aquests nadons o la religió que professen (és que, una mica més endavant, en aquesta carta de la Bústia d'El 9 Nou d'avui, Anglada lamenta que tan sols "el primer nen nascut a la província de Girona no serà musulmà"). L'únic que no serà musulmà? Vaja, a més a més, el tal Anglada té dots profètics!

Em sembla que és català qui en vol ser. Qui considera que els vincles amb aquest país, amb aquesta comunitat..., no són, només, un accident. I espero (aquesta frase és desiderativa, no pas profètica) que, quan les criatures que involuntàriament protagonitzen el fet que comentem arribin a l'edat de la consciència, no hi hagi cap polític que els negui la catalanitat, si és que estan disposats/des a exercir-la.

Text del 18 de gener de 2011

2011-08-20T10:31:00.002+02:00

M'agrada que s'estigui premiant, o sigui, valorant, la pel·lícula Pa negre. Com també s'ha fet recentment amb Les veus del Pamano, és bo que el cinema tregui idees, personatges i guions del pou de la bona narrativa catalana contemporània. I en el cas de Pa negre, entre tantes coses dignes d'elogi, m'agrada valorar que els nens i les nenes hi parlin com vertaderament xerrava -i, a vegades, encara xerra- la "canaia" de la Plana de Vic i terres veïnes. Tots i totes els qui, en el fons -del nostre paradís perdut-, no voldríem ser altra cosa que marrecs que s'encauen en racons ombrius de rouredes i que es banyen en les aigües netes i fredes de gorgs i torrents, ahir ens vam emocionar tant com la Marina Comas en rebre el -més que merescut- premi Gaudí a la millor actriu secundària de l'any. Hi va haver diversos moments emotius durant la gala que va retransmetre TV3, però molts vam quedar atrapats per les paraules entretallades d'aquesta nena i magnífica actriu. Moltes felicitats, Marina!

Text del 15 de febrer de 2011

2011-08-20T10:26:00.003+02:00

Feia dies que no hi escrivia res, en aquesta curiosa franja que, quan la filera de lletres i espais ja no hi cap, de seguida -amatent- es torna més ampla. Hi ha dies sense res per a dir: amb la deu i la veu ben seques. Altres vegades no creus que les preocupacions que puguin ballar-te pel cap interessin a ningú. Però, sobretot, hi ha setmanes en què les diverses dedicacions signen -de facto- una mena d'aliança i el ball de les tecles no pot tenir cap altra orientació que aquesta mateixa: la dels compromisos. Sigui com sigui, la manca de mots ha servit de pretext a unes línies gens transcendents. Sóc un peix que es mossega la cua.

Conclusió: es nota que dissabte vam anar al Romea a veure una representació de Quadern gris?

Text del 23 de febrer de 2011

2011-08-20T10:21:00.001+02:00

Els verds tendres dels sembrats -que contrasten amb la negror permanent de les alzines- i els primers arbres florits, taques blanques i roses al paisatge, s'ensenyoreixen de l'Empordanet. Llofriu, Palafrugell, Calella. L'escepticisme, la ironia i la sensibilitat de Josep Pla hi són presents. Tant en la salabror de les garoines com en l'altra salabror, la dels vents que bufen des de la massa arquejada del mar; també en els crits de les gavines, es nota la presència persistent dels mots de l'escriptor. Seguim el camí que, per damunt del roquissar, pel costat de les malves altíssimes, per sota d'alguna volta de branques de pins, uneix en un passeig Calella i Llafranc, i deu continuar cap a Tamariu i Begur. Les tardes calmes han tornat. El cicle del temps. Les incomoditats que a l'esperit produeix el temps lineal, el de l'inici i la fi, podrien semblar menys cantelludes gràcies a aquests retorns. Que m'agraden els presagis primaverals!

Text del 27 de febrer de 2011

2011-08-20T10:16:00.003+02:00

Trobar bons articles d'opinió en la premsa no és tan fàcil. No ho és, perquè escriure -fer-ho de debò, vull dir- no resulta gens senzill. Requereix dues habilitats poc habituals: la intel·ligència i la destresa en el maneig de les paraules. A més, si al còctel d'aquestes qualitats hi afegim el rajolí necessari de sinceritat o honestedat, el producte pot esdevenir vertaderament interessant i profitós.

No he llegit gaires elogis de les columnes que Víctor Sunyol publica a El 9 Nou; ho lamento, ja que considero que en seria mereixedor. A més dels ingredients que he esmentat ratlles amunt, apropa els lectors a temes relacionats amb la llengua viva -o sigui, la mare que no estimem com caldria. Els qui em coneixen una mica ja poden suposar que, dels diversos racons i raconets d'El 9 Nou, el de Víctor Sunyol és l'únic que no passo mai per alt. Les paraules, tal com diu en l'edició d'aquest divendres, ens fan conscients de la realitat i, encara més, permeten reconstruir-la. Per tant, potser és l'hora d'abandonar eufemismes i expressions políticament correctes, per poder reconstruir una realitat més digna.

I, de passada, reconèixer sense embuts el talent i el bon ofici.

Text del 4 de març del 2011

2011-08-20T10:12:00.002+02:00

Trenta anys enrere, em disfressava amb qualsevol cosa; posem per exemple una corbata del pare, un barret que ni sé com havia arribat a casa (érem menestrals de poble, no pas senyors!) i una bata llarga fins als genolls que havia trasmudat de color. Ara em costaria Déu i ajut haver de disfressar-me. Estic segur que esgrimiria deu mil excuses -fins i tot n'hi hauria alguna de convincent- abans de deixar-me maquillar o de permetre que una carota em tapés el rostre.

El temps no passa en va. Amb els anys, aquella desimboltura espontània i juvenil (o aquella joventut desimbolta i espontània) l'he ben disfressada. Però el sentit de l'humor, diria, no l'he pas perdut del tot encara. Sort n'hi ha.

Text del 27 de març de 2011

2011-08-20T10:09:00.002+02:00

Sap greu no apuntar res en aquesta franja blanca, no compartir cap paraula, cap idea. Sap greu sentir-me eixut. A vegades penso que tot -allò vertaderament important- ja està dit, o quasi dit, i que, per tant, no cal escarrassar-s'hi gaire. Que ja se'n cuiden d'altres, d'escriure banalitats que no serveixen per a res. Hi ha qui hi compon poemes, fins i tot. De tant en tant, però, intueixo que m'equivoco... Ara que les flors comencen a vestir els racons més insòlits de primavera, necessito creure que vaig errat. Encara som a temps d'intentar inventar algun mot, algun sentit, algun signe de puntuació..., que sigui de veritat. En canvi, en relació amb les banalitats i la seva proliferació expansiva..., no costa gaire de comprovar que, malauradament, tinc raó.

EL GRUIX DE L'OBRA

2011-08-20T08:09:00.002+02:00

Era l'any 1990. S'acabava de publicar el llibre de la història de Tona del doctor Antoni Pladevall. Havia tingut l'honor d'escriure -encara sense ordinador- el capítol que correspon als temps contemporanis. No vaig poder assistir a l'acte de presentació de la monografia perquè era a Sevilla, participant en unes jornades sobre investigació i docència. Van resultar interessants. Els mestres catalans (havia treballat durant tres anys a l'escola pública i començava a estudiar pedagogia) ens havíem trobat a l'estació de Sants per marxar junts, lògicament en tren, cap a la capital andalusa. Recordo que una noia -que vivia prop de Barcelona, però que era de família andalusa- es va anar engrescant a llegir-nos les mans. Potser això va succeir quan ja érem a la ciutat banyada pel Guadalquivir. Em va dir que jo era una formigueta, però que, tot i haver vist publicat el susdit capítol de la història del poble, la meva obra acabaria tenint poc gruix. A aquesta darrera frase, s'hi pot donar el sentit que es vulgui.

Malgrat els esforços de racionalitat, sempre hi ha alguna excepció que genera malestar (potser només una feble fiblada capaç de perdurar durant anys), sobretot quan els presagis no són prou satisfactoris. Em vaig adonar que aquella noia no només es fixava en la meva mà, sinó que també intentava extreure conclusions de la mirada d'aquell autor novell i tímid -en aquell moment, prou evidents ambdues coses- desitjós de perdre's pels carrers de Triana, amb les façanes blanques esquitxades d'elements daurats.

Estic d'acord amb la metàfora de la formigueta: és exacta. Però..., vint-i-un anys més tard, encara intento que l'afirmació relativa a l'obra -en un sentit general- sigui falsa. I que quedi clar: la gruixària física no és la que em preocupa més.

PASSEIG PEL PASSAT DE TONA

2011-08-19T08:20:00.002+02:00

Ahir a la tarda vaig acompanyar una família a fer una ruta històrica per Tona. M'havien demanat un guiatge per poder conèixer una mica millor el poble en el qual fa alguns anys que viuen.

Vam fixar-nos en l'escut de l'edifici del XVII que hi ha davant de casa (l'antiga seu de la confraria de paraires i, a la vegada, casa del comú), vam preguntar-nos per quina raó l'ensenya de la població era la mateixa que la de Barcelona, vam observar els carrers vells del poble -formats a partir d'un camí-, vam parlar de la construcció de l'església i les baralles que va suscitar, vam passar -inevitablement- pel jaciment romà del Camp de les Lloses, vam estar estona conversant sobre els balnearis d'aigües sulfuroses, vam pujar al Castell: a la sagrera de l'església de Sant Andreu, al pla del turó, durant l'edat mitjana, hi va anar creixent un poble que ja es deia Tona... Vam observar molts indicis de moments diversos del passat. Es van plantejar moltes preguntes. Aquesta és la base de la història: la curiositat, les preguntes, les possibles respostes... I la didàctica té un magnífic repte: el d'ajudar a respondre les qüestions i temes que sorgeixen -no cenyits a cap guió preestablert- i, a la vegada, ajudar a construir un fil de relat que resulti mínimament clar i sòlid.

BONS I DOLENTS

2011-08-18T08:15:00.002+02:00

Ja hi tornem a ser: a les portades dels diaris esportius només hi ha Barça. Amb unes dosis ben tristes de maniqueisme, tot i que el calendari diu que som al segle XXI i que hem d'ensenyar als alumnes que la premsa tendeix vers l'objectivitat (almenys els gèneres informatius).

"El Barça sap guanyar i el Madrid no sap perdre". Qui pontifica d'aquesta manera és un diari escrit en la nostra llengua: el més jove de tots. A la portada: nosaltres i ells; els bons i els dolents. Ho repeteixen constantment. Deu ser que ja ens agrada que la premsa prejutgi en comptes d'informar i analitzar, o que si analitza ho faci de manera incompleta i del tot esbiaixada. Penós! M'agradaria sentir més veus que diguessin que la història de Sant Jordi i el drac està molt bé com a llegenda, o sigui, com a representació simbòlica de certs valors..., però no com a representació de la realitat. De tota manera, certa premsa identifica llegenda i realitat dia sí dia també. I ho considerem plausible?

Ahir una nena de set anys ens explicava que aniria al Camp Nou a cridar paraules lletges a un jugador concret. Ja sé que les equivocacions educatives assenyalen directament la responsabilitat dels pares, però l'entorn mediàtic no està ajudant gens a entendre que ni els uns són dignes del santoral ni els altres mereixen el pitjor dels inferns de Dant.

PARLANT DE L'ESCOLA

2011-08-16T08:40:00.004+02:00

Un dels problemes importants que té el treball educatiu és el de la relació entre la teoria i la pràctica. Si miro les lleixes de la meva biblioteca, veig que hi ha llibres molt diversos. N'hi ha uns quants de llegits durant els anys d'estudiant (magisteri, pedagogia, doctorat) que aporten poca cosa per a la pràctica. Atenció: quan dic pràctica, no em refereixo a receptaris, sinó a discursos que facin pensar i que permetin reorientar o replantejar certes qüestions reals. Però a les lleixes hi ha més llibres: n'hi ha d'altres de comprats i llegits -per primera vegada- en l'època d'estudiant (en la qual ja compaginava els estudis amb certes tasques com a formador) i n'hi ha molts d'adquirits durant aquests darrers temps... que són enormement útils. Ara bé: massa sovint m'adono que les aportacions teòriques més valuoses no són prou conegudes pels mestres i professors/es (parlo a grans trets, bo i reconeixent que hi ha una part del col·lectiu -digna de tots els elogis i de totes les esperances- que mostra molt d'interès pel propi aprenentatge). Com també hi ha idees (per exemple, la dels aprenentatges significatius) que han estat integrades en el discurs, però sense saber ben bé què signifiquen ni què comporten.

Què caldria doncs? Per una banda, que certs professors universitaris o autors deixessin d'escriure per escriure (o escriure -només- per a un públic d'estudiants universitaris, sense pensar en utilitats posteriors i més importants). Per l'altra, que certs col·lectius de docents, a més de queixar-se de la falta de recursos i de les limitacions de la formació inicial que van rebre, mostressin més interès en l'actualització constant de la pròpia formació i, també, més imaginació. Sap molt de greu que les descobertes de les òrbites pedagògica, psicològica, neurològica... no possibilitin que la nostra escola (dit a l'engròs) millori de debò.

Què pensaríem si s'observés una falta evident de sintonia entre la recerca i l'atenció mèdiques?

GAUDIR DE LA HISTÒRIA

2011-08-13T08:02:00.002+02:00

Novament, a Girona. Aquesta vegada, per passejar pel nucli antic i les muralles a fi de descobrir, gràcies a una guia i cinc actors, la ciutat assetjada per les tropes napoleòniques.

Convé canviar la manera d'ensenyar la història als nois i noies. Cal abandonar les abstraccions -grans etapes històriques, grans esdeveniments...- i passar al concret i proper. Començar per aquest cap: per la història del propi poble o ciutat, i explicada per mitjans realistes (relats amb protagonistes clars, caminades, teatralitzacions, etc.) que permetin conèixer el passat del lloc i, probablement, establir-hi (o, tal vegada, reestablir-hi) algun tipus de vincle afectiu. Després..., a partir del particular ja s'aniran establint hipòtesis, ja es construiran explicacions més generals.

Què haurien de fer els/les mestres i professors/es? En primer lloc, abandonar els llibres de text que, segons sembla, possibiliten el coneixement del medi o el dels temps passats, i intentar descobrir -pels mitjans que sigui- la història real del poble, ciutat o contrada. Després, reconstruir el relat -emprant els recursos existents i tenint en compte que els fets concrets s'han d'anar contextualitzant d'una manera raonable (amb la participació dels alumnes, dels pares i les mares, dels avis i les àvies, però també dels historiadors locals). En definitiva: atrevir-se a gaudir de la història!

ÀNIMES DE BATAN

2011-08-12T11:56:00.003+02:00

Ahir vam gaudir d'Ànimes de batan, al Museu Industrial del Ter, de Manlleu. Una proposta teatral interessant de CorCia, dirigida per Montse Albàs, i distribuïda per dos escenaris diferents del Manlleu obrer de les primeres dècades del XX: (primer escenari) un espai amb banderoles que preparen quelcom que ha de passar, però que queda al marge de la representació: un ball de revetlla i l'inici d'un festeig; (segon) l'interior d'una casa on conviuen tres generacions -amb diferències importants entre el punt de vista de l'avi, un sindicalista convençut i combatiu, i les idees del gendre, més preocupat per la seva formació i els progressos personals que per les causes col·lectives. Considero modèlica l'opció lingüística del text: amb els trets dialectals del lloc, i les frases fetes i els castellanismes propis de l'època. Aquest llenguatge, junt amb les construccions d'escenes i personatges (hi destacaria la solvència i la credibilitat de l'actuació de Joan Roura i, en bona mesura, l'esforç de Marta Parramon), fan que la representació resulti adequadament realista. Com es diu en el text del ventall de cartró que repartien als assistents, aquesta és una bona manera de "difondre aspectes significatius de la història de la industrialització al Ter". Amb vista a nous projectes que vagin en aquesta mateixa línia, es podria intentar anar més enllà dels tics de melodrama costumista -molt ben resolt, això sí- massa presents en algunes de les parts d'aquest muntatge de CorCia.

MADUIXES, CEPS I BOIRA

2011-08-11T08:10:00.005+02:00

Ahir vam pujar a font Clareta, a tocar del torrent de Rentadors i sota el pla de la Barraca. A mig camí del Matagalls. Vam trobar-hi algunes maduixetes. Feia molts anys que no menjava maduixes de debò! Al peu de la font, un lloc ombriu, sota dels grupets de tres fulles dentades dels maduixers, hi descobríem petites taquetes vermelles amagades. Delicioses! Per acabar d'arrodonir l'excursió, en tornar, tot resseguint el rierol, sota les branques horitzontals dels fajos i en alguna clariana herbosa, vam trobar ceps. Petites cúpules marrons i peus blancs, molsuts, inflats, ben units al terra. Estàvem aprenent a reconèixer-los. L'afició boletaire familiar, que m'ha arribat per tradició, es fixava en altres espècies. Fageda enllà, quan la carena pren una altra orientació, vam gaudir del cel enrogit pel sol ponent, els vessants grisos i ennegrits de l'altra banda, i la boira ajocada al pas de coll Formic. La frescor de la tarda convidava a caminar i a observar.

VISITANT DE NIT UN MUSEU DE GIRONA

2011-08-10T07:48:00.003+02:00

Les visites teatralitzades i nocturnes al Museu d'Història de la Ciutat, de Girona: una proposta molt interessant! Com que aquest edifici ha tingut, al llarg del temps, diverses funcions..., uns quants personatges -fantasmes atrapats per les parets del lloc on van viure o treballar- acompanyen els visitants durant una horassa. De més antics a més recents: la marquesa de Cartellà i el seu arlequinat servidor; l'abat del convent dels caputxins -on, a més de disposar d'un cementiri de nínxols verticals, vius i morts compartien estança-; una mestra, un alumne i el conserge de l'Institut Vell -després que la desamortització de Mendizábal n'expulsés els caputxins-; la responsable del Museu -atabalada perquè, suposadament, la noia que havia d'acompanyar els visitants havia emmalaltit. Un edifici, quatre funcions, set personatges..., i només tres actors i un fil d'explicació fragmentat però clar. És bo que les institucions culturals utilitzin recursos amens per acostar la història, l'art i la ciència a tots els públics.

A REDÓS D'UN ARXIU

2011-08-05T20:37:00.005+02:00

Sempre que la feina i el temps m'ho permeten torno a la Biblioteca Episcopal de Vic. Des de l'any 1989, quan buscava informacions sobre l'ensenyament a Vic al segle XIX (per a un treball de la carrera de pedagogia), fins ara, que intento obtenir pistes sòlides per poder redactar quatre ratlles sobre l'origen i la història del llinatge Lleopart -una de les meves famílies, la més visible, ja que m'ha aportat, per via paterna, el primer cognom-, amb una intenció o altra, he pujat força vegades les escales del Palau Episcopal per tal de remenar documents antics, publicacions d'altres èpoques, sobretot submergir-me en llenguatges i contextos diferents..., i veure cada vegada com la idea inicial, el motor de la recerca, anava canviant de perfil, fins a esdevenir més nítida, més realista. Gràcies als fons de l'Arxiu i Biblioteca Episcopals obtens fonts històriques que sempre ragen. O almenys ho sembla. Però el més important és el caliu humà i proper, aquesta empremta tan especial que els responsables del servei han mantingut al llarg dels anys: mossèn Miquel Gros, en Rafel Ginebra..., i l'enyorada Ignàsia Font.

FORMACIÓ DE MESTRES

2011-08-04T12:20:00.003+02:00

He dedicat bona part del mes de juliol a la formació permanent de mestres i professors/es. Cursos d'estiu presencials i algun de telemàtic. Aquestes activitats formatives m'agraden. Són més útils que les de la formació inicial. En parlava aquest dia amb la Roser: oferir certs tipus de respostes als nois i a les noies quan encara no s'han plantejat gaires preguntes, a vegades, no serveix per a gaire gran cosa. En canvi, els mestres que exerceixen -d'una manera o altra- la docència, si són vertaderament honestos, poden treure'n algun profit, de la formació permanent. Parlo d'honestedat, ja que n'hi ha que no ho fan per aprendre, sinó per altres raons. Llavors es queixen que els alumnes -els seus- només estan preocupats per aprovar avaluacions, no pas per aprendre. Déu n'hi do!

ALUMNES-MESTRES

2011-07-01T09:00:00.002+02:00

Entre altres coses, treballo amb mestres. L'objectiu? Que sàpiguen ajudar una mica més els nens i nenes amb dificultats importants d'aprenentatge. Si bé hi ha alumnes-mestres molt bones, n'hi ha d'altres -diria que n'hi ha més del compte- que desconeixen massa els processos de la lectoescriptura. Vejam: investigadores com Teberosky, Ferreiro, Frith... han fet molta feina. Si les llegim una mica (i disposem d'un mínim coneixement dels diversos subsistemes de la llengua..., sabent reconèixer un so vocàlic neutre, per exemple, o sabent diferenciar els problemes de l'ortografia natural dels que corresponen a l'ortografia arbitrària, etc.), tindrem clars els esglaons de l'escala que permeten accedir a la lectura i l'escriptura.

GRÀCIES ALS QUALS SOM

2011-06-28T09:53:00.002+02:00

Encara sento el ressò dels mots de Josep Pla amb la veu de l'Anna Maluquer. No les paraules més sornegueres, sinó les més vibrants -que fan vibrar les cordes del violí de l'ànima-, les més profundes. Mort i dolor: incapaços de pensar en res. La imatge d'un tren de passatgers silenciosos, tornant de l'enterrament d'un amic, un capvespre. Corprenedora. Dita davant el nínxol que conté les seves despulles, a Llofriu.

No tot és banal, mancat d'importància, per a Pla: l'Empordanet no ho és. No ho són les creacions pròpiament humanes i humanitzadores -la llengua, per exemple-, afaiçonades i mantingudes gràcies a l'esforç de tantes generacions anònimes... Sí, convé conservar-ne l'obra, de tots aquells i aquelles gràcies als quals som.

JOSEP PLA

2011-06-27T08:38:00.003+02:00

Ahir vam gaudir de la ruta guiada A peu Pla. El rerepaís, que organitza la Fundació Josep Pla. Una aconsellable i senzilla proposta: les paraules de Josep Pla, amb la veu d'Anna Maluquer, resseguint alguns dels escenaris que componien la seva geografia sentimental (Palafrugell, Llofriu i Pals). Coincideixo amb Pla que ser ciutadà universal és una collonada. Sempre necessitem un lloc com a referència i vinculació alhora. El meu, la Plana de Vic. És aquest lloc nodridor que m'aporta les paraules -amb aquest deix peculiar-, els paisatges i els records. T'hi has construït, en aquell indret, com els roures i les argelagues, com els teixons i les sargantanes. Com les margues grises i el Matagalls de teló de fons.

L'Empordanet, gràcies a Pla, esdevé una contrada ventosa (ell, per mitjà del so de les campanes, sense sortir del llit, ja sabia quin vent bufava) i humanitzada, amb l'ordre que la pagesia havia establert i mantingut durant tantes generacions. També..., el paisatge físic on res desdiu. Lluís Llach cantava que "aquesta plana és el dibuix dels déus". Era el Llach més -volgudament o no- planià, suposo.

CAPITAL DEL VALLÈS

2011-06-24T23:14:00.003+02:00

Caminant per Granollers. El capvespre vallesà es mostra amable. No fa calor. La plaça de la Corona, remodelada. Llegim que l'arquitecte Raspall també hi havia intervingut... in illo tempore. Els passejants van i vénen. En aquesta zona de la ciutat, façanes de la segona meitat del XIX; d'altres, de força més actuals. Després ens asseiem en una terrassa de bar de la Porxada -més renaixentista que els carrers per on passàvem uns minuts abans. Tres orxates i un granissat. Recordo quan l'Anna era petita i empaitava els coloms... in illo tempore. Encara hi ha una parada dels indignats, entre la Porxada i l'ajuntament. Amb alguns escrits -ara tots en català- i el calendari d'accions. Si alço la mirada, puc fixar-me en les tres banderes que onegen al balcó de la casa de la vila: la d'Europa, la d'Espanya i l'autonòmica. Algú deu considerar que és un gest ben correcte; algú altre pot pensar que és un xic tendenciós. Ai, les mirades!

OBJECTIU

2011-06-24T16:46:00.003+02:00

He estat remenant papers vells ja que buscava un text que vaig escriure anys enrere. No l'he trobat. Però he aprofitat per llegir alguns escrits que no recordava del tot: els que, pel tema, m'han cridat més l'atenció. Em sembla que entre la segona meitat dels noranta i el tombant de segle vaig mig depurar l'estil -és evident que, almenys, vaig intentar-ho-, evitant mots inadequats i sintagmes i frases excessius. Encara queda força camí per fer, fins al punt de poder dir més... però amb menys artificis, amb menys verbositat.

ALCALDES

2011-06-23T07:41:00.002+02:00

Ser alcalde de poble comporta diverses coses. Honors, servei al poble i retribució. Tres potes: com si fos un tamboret. No és el mateix un alcalde que un executiu o un funcionari. No és el mateix. I començo a estar cansat d'alcaldes que confonen les coses i, un cop aconseguida la vara, aproven increments de sou sorprenents (argumenten -ho he sentit- que han de continuar cobrant com a l'empresa privada o que les associacions municipalistes els els recomanen, aquests augments). Però si la pota de la retribució s'allarga més del compte, el tamboret coixeja, queda descompensat, i honors i servei al poble deixen d'aguantar el pes del senyor batlle. Aquestes altres potes cedeixen. Patapaf! Ves per on: ara el tamboret fa pensar en una poltrona.

Potser necessitem, als pobles, uns altres tipus d'alcaldes. I si la càrrega -la responsabilitat- resulta massa feixuga, doncs... que la carretegin durant menys temps (dos anys i prou, per exemple). Potser va essent hora de desmuntar, des de la base, certs interessos mesquins (ells, ai las!, diuen que són legítims) de polítics i partits.

SOLSTICI

2011-06-22T07:55:00.004+02:00

Solstici d'estiu. Fi de curs. Canvi d'etapa. Deixar unes feines i entregar-me a unes altres. I esperar que l'energia exuberant del sol no sigui excessiva, atuïdora. Tot amb mesura. Deu ser per això que no defujo l'art de línies clàssiques. Del noucentisme, per exemple, només em desagrada l'ordenació meticulosa de l'àmbit rural, natural, sentimental -i perdoneu-me l'aiguabarreig d'adjectius, però en el meu cas resulten plenament compatibles. O almenys m'ho sembla.

CATALANA SERRA

2011-06-19T18:25:00.004+02:00

Hem anat, novament, a Montserrat. La col·lecció pictòrica del museu representa, sense gaires salts, un fil conductor entre el gòtic i les avantguardes del segle XX. Costaria molt d'escollir peces concretes, tot i que els jocs de llums i ombres que reforcen l'aire meditatiu i penitent del sant Jeroni de tors nu de Caravaggio, amb els contrasts de vermells i blancs i negres, són dignes d'esment. També m'atreviria a valorar els retrats de Ramon Casas. De cada personatge -femenins, la majoria-, se'n pot intentar endevinar l'estat anímic i, també, algun tret de la personalitat. Pintura psicològica, diria. Així mateix val la pena assenyalar l'evolució d'algun pintor -les etapes de Torres García, per exemple. Però és el fil conductor que recorre diverses èpoques i escoles pictòriques el més destacable. Quin potencial didàctic que té, aquest museu!

DÉUS I HUMANS

2011-06-18T12:23:00.002+02:00

Hi va haver un temps en què hi havia déus i humans. Els déus establien l'itinerari vital de cadascun dels humans; ho feien amb disputes i contradiccions diverses. Els humans, mentrestant, s'entestaven a conèixer els designis dels éssers superiors per tal de saber què podien esperar. Els oracles, per tant, anaven molt sol·licitats.

Avui no hi ha déus. Les pàgines del diari m'obsequien amb accions no gaire heroiques, indignacions diverses i poca cosa més. Responsabilitat humana..., vull dir: irresponsabilitat humana. El tanco de seguida, el diari, i obro, de nou, L'Eneida.

ENRAONAR

2011-06-17T08:11:00.003+02:00

Felip Puig, en referència als indignats, diu que hi ha hagut "un excés de simpatia política, intel·lectual i mediàtica amb aquest moviment".

M'aturo en el concepte simpatia intel·lectual. La simpatia deu ser un sentiment favorable..., i allò relatiu a l'intel·lecte ens remet a la facultat de raonar i intentar comprendre, oi? Per tant, ¿és dolent sentir simpatia vers qui es queixa d'una situació que (li/ens) resulta -o que considera- negativa? És millor callar?

Vejam: com tants (com més, millor!), sóc partidari d'enraonar. O sigui, de parlar de manera raonada i respectuosa. I, per tant, m'agrada escoltar les veus, sovint poc cridaneres, i desoir els sorolls que desqualifiquen qui opina altrament; provinguin de certs indignats o de certs consellers, aquests sorolls.

MÓN DE MONES

2011-06-16T07:44:00.002+02:00

Hi ha tantes coses que m'indignen! Del país, de l'escola, del consumisme, de la falta de cultura, de la poca... Potser de mi mateix. Però sobretot m'indignen els individus que, sense fer ús del raonament, pretenen imposar la seva... opinió.

Tanmateix hi ha moltes coses que m'agraden. Del poble, de l'art, de la llengua, de la literatura, de les escoles en concret (millor dit: d'algunes escoles en concret)... D'alguns personatges i de moltes persones anònimes que et fan estimar la vida i aquest món de mones.

VIES MORTES

2011-06-15T08:16:00.003+02:00

L'Oriol se'n va a Palamós, amb els companys de l'institut, a fer una part del crèdit de síntesi. El tema: la pesca. Ahir ho comentàvem a casa: ¿no seria millor centrar aquesta activitat formativa en alguna dedicació relacionada de manera més estreta amb la Plana? Amb l'agricultura, amb la ramaderia, amb certs tipus d'indústria... Probablement no els motivaria ni més ni menys, els alumnes, però...

L'Oriol comentava que les visites al Camp de les Lloses, el magnífic jaciment iberoromà museïtzat del nostre poble, a molts dels seus companys no els fan ni fred ni calor. Més aviat els resulten activitats pesades. Com gairebé totes les activitats escolars. Ostres!

L'escola va lligada a la vida. Sobretot durant els primers anys. Però després es produeix un distanciament: com si les activitats acadèmiques i la vida anessin per camins diferents, introbables. Quina llàstima! I què és el que produeix aquesta bifurcació? Les directrius del context socioculturaleconòmic. La desorientació de moltes famílies. I, també, les vies mortes de dins el món de l'ensenyança. Substituir el guiatge del llibre de text pel guiatge de ginys i programes electrònics aporta res vertaderament interessant? Llibres de text, ginys electrònics..., rutines i més rutines, inèrcies i... On és el mestre?